Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió
“no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els
actuals.
Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou
rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic
per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.
Després d’atacar sense pietat les competències que ens
permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.
En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès
a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no
le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per
“arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens
hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es
vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el
cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant
convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern
Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera.
Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis.
Us sona?
Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més
rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora
dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus
beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a
millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la
meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a
una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid.
Lluny, molt lluny del mar.
Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de
destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament
ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.
No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos
estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en
voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.
Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El
Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a
amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a
Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de
connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de
passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha
aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre
elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.
No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc
un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora
representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per
l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos
països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap
a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de
Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como
son esos catalanes...