Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

Les CUP; entre l’orgull i la dignitat

Des del moment en que vaig ser escollida diputada sabia que afrontava una etapa de la història de Catalunya en que il·lusió i risc es repartien a parts iguales. El que no em volia creure –per molt que sempre tens la sospita- és que podria arribar a viure moments com els que hem viscut aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Que qui et fa la traveta no sigui un partit dels anomenats “unionistes”, sinó que sigui un dels que diuen que aspiren a la independència de Catalunya.

No em podia esborrar del cap aquella imatge del president Mas recollint el seu despatx. Només han passat sis mesos –només sis- del pas al costat de l’home que ens ha portat més lluny en el camí cap allò que en diem Ítaca. Mas va fer un pas al costat per garantir la continuïtat del procés, cedint a les exigències malaltisses de deu diputats, representants de 337.794 electors, -molts dels quals es deuen penedir d’haver-los votat- obsessionats en enviar “a la paperera de la història” el president que, des d’un primer moment, es va posar al costat dels milers i milers de catalans que any rere any han sortit al carrer, cada 11 de setembre, a exigir un estat per Catalunya. El president Mas va acceptar marxar cap a casa després de signar un acord parlamentari amb el grup de la CUP on el primer punt deia: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat”. Aquí ho teniu...

Les CUP van donar suport al pla de govern proposat per Junts pel Sí. Aprovar-lo i després no donar suport als pressupostos que l’han de fer possible, no te sentit més enllà d’un gag de Polònia.

Ens ho imaginàvem, i no ens ho volíem creure. Queden les ganes de seguir treballant per complir el mandat de les urnes del 27 de setembre passat. És hora de ser positius. De veure amb orgull l’encert del president Mas de trobar en l’alcalde de Girona -el presidentPuigdemont- el millor relleu per agafar ferm el timó d’aquesta nau que ens ha de portar a Ítaca. I si s’ha de tornar a votar, que siguin els ciutadans els qui facin una demostració de la més gran decisió assembleària i decideixin amb qui passen comptes, que els catalans tenim paciència, però no ens enganyen dues vegades.

Faig meves les paraules pronunciades pel president del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, en Jordi Turull; “President, ens vas apel·lar a tos el dia de la teva  investidura i ens vas dir:  deixeu l’orgull i agafeu la dignitat. Avui, alguns han agafat l’orgull i han deixat la dignitat”.

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

Baix nivell, alta tensió

Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.

Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell

No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

Jo també soc culpable

Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls

Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

Itaca a la vista!

Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.

Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!