Aquella nit vaig dormir poc. Eren les cinc de
la matinada de l’1 d’octubre de 2017. El neguit d’aquelles hores prèvies al
referèndum era compartit per tots els qui comptàvem les hores per veure les
urnes a les meses dels col·legis electorals. Desenes i desenes de calellencs es
concentraven a les portes de les sales habilitades per garantir que a les vuit
podrien obrir les portes. Hi ha sensacions que no es poden explicar amb paraules,
perquè no es pot explicar a sensació de pell de gallina que vaig sentir. Orgull
de poble, orgull de país.
La jornada va transcórrer amb certa normalitat
a Calella. Deien que aquí no vindrien, que aquí hi dormien, i que no se la
jugarien. Ignoro si aquesta va ser la raó per la qual no van venir als col·legis
electorals de Calella. El que si se és que ells si van ignorar que Calella és
un poble solidari i que, allò que els feien als ciutadans d’altres pobles de
Catalunya, ens ho estaven fent a nosaltres. I així va ser com, de forma
totalment espontània, una bona colla de calellencs van anar a les portes de l’hotel
on recuperaven forces (atonyinar amb aquella energia deu cansar molt) per reclamar
que marxessin. El resultat ja el coneixeu. Una colla d’agents de la Guardia
Civil van saltar el cordó de Mossos que els protegia, porra en ma (ells en
diuen defenses) i van perseguir i atonyinar tot aquell que es posava per davant
amb una actitud impròpia d’un funcionari públic. Resultat: 14 ferits més.
Tant bon punt vaig conèixer els fets, em vaig
desplaçar fins al lloc per saber que estava passant. Imagino que en algun punt
del temari per passar les oposicions deu constar que l’alcalde d’una població
és la màxima autoritat administrativa d’aquell territori. Crec que si a algun d’aquells
agents els va sortir aquesta pregunta, la van errar.
Al dia següent algun d’aquests agents
comentava en algun bar de la ciutat; “es fàcil, bota al cuello y urna arrancada”
o “ya ves, ayer los hostiamos y hoy estamos tomando cafè aquí”. L’últim cafè
abans de marxar “cames ajudeu-me” de Calella. No, no va ser l’alcaldessa que
els va fer fora, com així es va dir. Va ser tot un poble decidit a preservar la
democràcia el dia que a l’Estat li va caure la “careta” amb una actitud que ni
hem perdonat ni hem oblidat. I si, comparteixo el parer d’aquest poble
compromès, convençut que ens podran arrencar les urnes, però mai ens podran
arrancar la dignitat. Els nostres hotels no seran casernes.
Aquell dia es van col·locar 10.000 urnes en
2.315 centres de votació. Es van desplegar 12.000 agents de la policia
espanyola que van causar 1.066 ferits. 2.286.217 electors van poder votar. 770.000
ciutadans no van poder votar per la clausura 400 col•legis. El sí es va imposar
per un 90,18% dels vots, enfront d'un 7,83% del no i un 1,98% de vots en blanc.
Ja ha passat un any des d’aquell 1-O de 2017.
Reviure aquelles imatges que el món va observar amb perplexitat, ens continua
provocant una indignació difícil d’explicar. Però la majoria ho recordem amb
orgull perquè, malgrat tot, vàrem resistir per defensar un dret legítim negat
per un Estat en hores baixes: votar. Vàrem demostrar al món que estem disposats
al que sigui per defensar la democràcia, i això, mai, mai és una derrota.
L’únic que va sentir la derrota va ser un
Estat indigne de considerar-se un país democràtic membre d’una Europa a la que
li van sortir els colors. L'1-O va ser un motiu de vergonya per Espanya i per
la Unió Europea. Els fets de l’1-O van provocar una esquerda entre Catalunya i
Espanya difícil de reparar.
Hi ha persones a la presó i a l’exili per
obeir el mandat del seu poble. Ho van fer des d’un Parlament sorgit de les
eleccions de 2015, aprovant la Llei del referèndum d'autodeterminació vinculant
sobre la independència de Catalunya. No hem d’oblidar aquella imatge del President
Puigdemont signant el Decret de convocatòria del referèndum. Un President
obeint el seu poble, i ara exiliat.
No ens cansarem de denunciar, allà on calgui,
la incapacitat de l'Estat espanyol de respondre a una qüestió política, amb
política, deixant-la en mans d’un sistema judicial dirigit per aquells que
pensen que la unitat d’Espanya està per damunt de la justícia.
La voluntat expressada per la ciutadania és un
mandat democràtic que cal portar a terme i el nostre compromís és fer-ho. És necessari
que no ens aturem les entitats socials, alcaldes, alcaldesses, regidors,
regidores, partits polítics, representants institucionals, càrrecs electes i
els milers i milers de catalans i catalanes que van fer possible l'1-O.
Això que en diuen procés va molt més enllà
d’una demanda d’autodeterminació; volem la democràcia que ens van fer creure
que ens donaven en aquella transició feta de pressa entre soroll de sabres. Reivindiquem
amb orgull l’1-O. Una fita que no hagués estat possible sense la feina que institucions,
càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i persones van fer en els
anys anteriors. Molts d'ells han pagat i estan pagant molt car el seu
compromís. Totes i tots ells mereixen el nostre reconeixement més profund. Que
en cap moment se sentin sols.
Recordem la data. Però, sobretot, recordem les
persones. Recordem en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. En Carles Puigdemont,
l'Oriol Junqueras, la Dolors Bassa, l'Antoni Comín, la Carme Forcadell, en
Joaquim Forn, la Clara Ponsatí, en Lluís Puig, en Raül Romeva, en Josep Rull,
la Meritxell Serret i en Jordi Turull. I també la Marta Rovira i l'Anna
Gabriel. Mentre no siguin a casa, res no podrà tornar a ser normal.
Ningú va dir que seria fàcil. Ens hem
il·lusionat, ens hem emocionat, hem rigut… Però també hem plorat, hem patit,
hem sentit la decepció, la por, el neguit i la ràbia. No ens aturarem. Seguirem
defensant els nostres drets com només nosaltres ho sabem fer, pacíficament,
malgrat les constants provocacions dels qui arrenquen llaços grocs o els qui celebren
les agressions de l’1-O de 2017 pels carrers de la nostra capital, repartint
diplomes als de les porres.
No surrender.
