La salut de les xarxes socials

El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

Nova política vs. bona política

Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.