El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.