El futur comença en "superdissabte"

Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.

Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?

Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”, tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori, comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.

Un partit és un òrgan amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves, experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat. Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i apostin decididament per la bona política.

Allò que era vàlid fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han tirat endavant amb valentia.

No hem de renunciar al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no fan res, estan lliures de cometre errors.

Aquest “superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que “enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.

Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos –com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Que tinguem un magnífic “superdissabte”!

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

Del fracàs al cansament, passant pel ridícul

Molts encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues eleccions en sis mesos.

Haurà passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa, feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a l’hora de votar.

Portem quatre mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte “sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.

No ha estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim expressar-nos en referèndum.

En aquests darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els queden.

Si hem de fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el 26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.

Veurem com s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja ha dit que no pensa participar en cap debat.

Estem davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes. Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.

Als qui encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

Tothom al seu lloc; la navegació continua

Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.

Ho tornarem a fer #possible

Abaixaré els impostos, diu aquell que ha augmentat, fins i tot, l’IVA dels “chuches”. Proposem un nou model d’Estat, diu aquell que substitueix a qui volia “apoyar” l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. S’ha de fer un referèndum a Catalunya, diu aquell que sap que no governarà. Aneu a votar “con ilusion”, diu aquell que vol esclafar la il·lusió del 9N.

En campanya, no tot s’hi val. No s’hi val prometre fer el contrari del que s’ha estat fent. No s’hi val prometre allò que se sap que no es podrà fer. I no s’hi val que ens prenguin per ximples.

No és estrany que la lluita contra la desafecció trobi obstacles a cada cantonada, davant de determinades actituds recurrents d’alguns representants de la política, nova o vella. No és difícil entendre el cansament que alguns mostren davant d’un seguit de processos electorats que enllacen els uns amb els altres; europees, municipals, catalanes, generals... I no falta qui aprofita per recordar que a Catalunya s’han convocat tres eleccions en cinc anys. No us amoïneu, el que els preocupa no és la freqüència de les eleccions. El que els preocupa és que anem votar. I més encara, els preocupa el “que” votem. A l’Espanya en blanc i negre de debats de cartró pedra li costa assimilar que els catalans siguem capaços de decidir el nostre futur amb “Democràcia i llibertat”.

Joan Fuster deia que, “la política, o la fas, o te la fan”. I a Madrid saben que, a Catalunya, estem tips que ens la facin i, ara, ens la fem. Ja fa massa temps que volen que ens conformem amb les engrunes. Volem el pa sencer, perquè és el nostre pa.

Com en el tram final d’una cursa, on els segons es fan eterns fins a veure la bandera de quadres, no ens podem permetre cap error. Afluixar quan encara no hem travessat li línia d’arribada pot fer que veiem el nostre perseguidor avançar-nos en l’últim segon. Pensar que ja hem desconnectat de l’Estat, que tot esta fet, “dat i beneit”, no farà altra cosa que posar les coses fàcils a aquells que ens neguen el dret a “ser”. Pensar que aquestes eleccions no van amb nosaltres podria ser demolidor per a tots els qui hem cregut en una Catalunya millor. Volem deixar de ser súbdits per ser ciutadans de ple dret per, com diria l’amic Llach, volem “caminar per poder ser, i poder ser per caminar”.

No podem perdre ni un sol vot. La nostra veu s’ha escoltat a Catalunya. Ara cal que s’escolti a Madrid amb la mateixa contundència que es va escoltar en aquella consulta “prohibida” del 9N. I en les eleccions catalanes del 27S on no ens creien capaços de construir una candidatura transversal. I que s’escolti des d’una nova candidatura capaç d’aglutinar sensibilitats diferents com les de Convergència Democràtica de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament; “Democràcia i llibertat”.

De tu depèn fer-ho #possible.