Democràcia en deconstrucció

Hi ha coses que, no per esperades, son menys impactants. Tots imaginàvem la condemna d’inhabilitació que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dictaria contra Mas, Ortega i Rigau, només ens faltava saber de quan temps seria aquesta inhabilitació.

El dilluns 13 de març de 2017 serà recordat com una diada negre. En un acte sense precedents, la justícia espanyola condemnava la democràcia. Si, sobre el paper, la condemna era per Mas, Ortega i Rigau, però a ningú se li escapa que el que es va condemnar el 13 de març, va ser la democràcia exercida el 9N per més de dos milions de catalans. Ja ho vegeu, al final, la consulta no va ser tant “de costellada”, com ens va voler fer creure Mariano Rajoy.

I passava la mateixa setmana que el Parlament britànic debatia una moció contra la condemna de Mas, i al Parlament belga s’escoltava que aquest judici supera l’ordre nacional i requereix un posicionament europeu. I passava mesos després que els parlaments de Finlàndia, Estònia i Suïssa impulsessin comissions parlamentaries per debatre sobre Catalunya i el procés independentista.

Condemnaven Mas, Ortega i Rigau la mateixa setmana que la Comissió de Venècia -òrgan consultiu del Consell d'Europa- digues a l'Estat espanyol que hauria de reconsiderar la reforma que permet al Tribunal Constitucional (TC) sancionar i suspendre càrrecs públics, pensada pel procés independentista, un informe que després hem sabut que el govern del Partit Popular va intentar modificar. La mateixa setmana en que el president sortint del TC, Francisco Pérez de los Cobos, reconegués que l’òrgan que ha presidit fins ara, és incapaç de solucionar el conflicte amb Catalunya i admetés que cal diàleg polític.

Tot, la mateixa setmana que la “delegada” per Moncloa per gestionar “el problema catalan”, Soraya Saenz de Santamaria, continuava basant el seu diàleg en el silenci i en mirar cap a una altra banda i Rajoy... “Bueno, no, hombre…”

Faig meves les paraules pronunciades per la Irene Rigau, quan va dir que estem assistint a una democràcia en “deconstrucció”.

Nou partit, nous lideratges

La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferencia que la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, va oferir dins del marc dels esmorzars del Fòrum Nova Economia. Tots els assistents vàrem poder gaudir de les interessants reflexions d’aquesta política jove, molt preparada, amb un important rigor intel·lectual i amb un gran futur per davant. Escoltar-la, va ser una oportunitat d’or per entendre els motius que han impulsat el naixement del Partit Demòcrata.

El juliol de l’any passat, una bona colla de dones i homes amb un alt sentit de país, provinents del que molts s’entesten a recordar –ves a saber amb quines intencions- com a “antiga Convergència”, ens vàrem reunir en el Congrés Fundacional del Partit Demòcrata.

Tenim arrels convergents i estem orgullosos de l’obra de govern desenvolupada pel president Pujol. A aquells governs devem, en bona part, que tinguem el país que tenim. D’interpretacions n’hi ha per a tots els gustos, però la realitat només és una; res és per sempre. Davant tenim nous reptes que exigeixen noves eines. Ja no serveixen els partits nascuts en clau autonòmica.

CDC va ser una eina útil durant uns anys en que hem pogut comprovar si Espanya podia ser l’Estat dels catalans; és obvi que no. No podem acceptar un Estat que gosa asseure al banc dels acusats al president Mas i a Ortega, Rigau i Homs, pel fet d’haver posat urnes a disposició dels ciutadans.

Afrontem una etapa decisiva per Catalunya, i ho fem amb moltes ganes. Estem preparats per assumir qualsevol eventualitat, i això inclou unes eleccions al Parlament a l’hora que ens preparem per seguir essent la primera força municipal.

Treballem per fer un partit permeable, capaç de beure de tradicions polítiques que van des del liberalisme a la socialdemocràcia, passant per l’humanisme. Volem fugir dels populismes de curta volada i de respostes fàcils i inconscients de qui que s’aprofita del malestar d’una crisi econòmica i de les seves seqüeles. Si la globalització s’ha acarnissat amb els més febles i no ens ha ofert el mateix cabal d’oportunitats a tots, cal repensar-la.

Catalunya enfila la recta final de divuit mesos excepcionals de Junts pel Sí. Estem preparats per plantar cara, en una confrontació electoral, al populisme fàcil que prové tant de l’esquerra com de la dreta. Ja en tenim prou del dogmatisme i de la demagògia dels qui pretenen treure rèdit electoral sense aportar solucions.

En el món de la política 2.0 on la informació flueix a ritme de 140 caràcters, reivindiquem la llibertat individual, la justícia social i la protecció dels més vulnerables. Així, ras i curt.

Reivindiquem un país millor amb uns serveis públics de qualitat, els presti qui els presti. L’important no és la gestió sinó la qualitat dels serveis, de tots els serveis, no únicament de la sanitat, l’educació o els serveis socials. Aquest país ha demostrat amb fets que la col·laboració publico-privada és bona. Qualsevol altra consideració només serveix per alimentar els dogmatismes i la retòrica dels qui esdevenen antisistema per sistema.

Necessitàvem una eina per construir un país millor; aquesta eina és el Partit Demòcrata. I la Marta Pascal, un gran actiu. Som-hi!

Operació diàleg o Operació Catalunya?

Les festes de Nadal van marxar tan de pressa com van arribar. Al compàs de les dotze campanades que separen un any de l’altre, mentre evitàvem ennuegar-nos amb el raïm que ens ha de portar sort, molts repassàvem, mentalment aquells bon propòsits pel nou any, incloent aquells que sabem que no complirem. Que no anem al gimnàs més que per pagar la matricula i estrenar les malles noves, no te més conseqüències que la humana enrabiada amb la bascula la pròxima vegada que ens pesem. Altra cosa son els compromisos que, suposadament, assumeixen aquells que ens governen des de Moncloa.

La totpoderosa Soraya Saenz de Santamaria, a qui els reis han portat un despatx a Barcelona perquè pugui venir més sovint a visitar la colònia, activa l’”Operació Diàleg” oblidant desactivar l’”Operació Catalunya” de la que presumien els intocables Daniel de Alfonso i Jorge Fernàndez Diaz.

Pocs dies després d’enviar el ministre a recordar a la Generalitat que es tregui del cap el possible traspàs de les infraestructures ferroviàries de l’Estat a Catalunya, ella mateixa, en persona, venia a Barcelona per reunir-se amb el vicepresident Oriol Junqueras durant dues hores que podien donar molt de si, però tot plegat es va resumir a un “no us autoritzarem el referèndum” i, “si voleu parlar de més coses, feu venir el president Puigdemont a la Conferència de presidents autonòmics en representació de la comunitat autònoma que sou i sereu”.

I mentre la maquinaria de comunicació del Partit Popular continua llençant per terra, mar i aire el missatge de l’”Operació diàleg”, quan amb prou feines la Soraya havia arribat a Madrid, coneixíem que la fiscalia demanava nou anys d’inhabilitació per a en Francesc Homs per haver participat en l’organització d’aquell referèndum que ells mateixos van considerar “de costellada” i que es proposava una nova querella per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, aquesta vegada per permetre que es tramités i es votés el nou full de ruta aprovat el 6 d’octubre passat durant el Debat de Política General, i en que es preveu fer un referèndum aquest any. I com que per poc no s’hi posen, hi inclouen Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, els tres primers de Junts pel Sí i l’últim de Catalunya Si que es Pot, tots ells membres de la Mesa.

Ni em sorprèn ni em desanima. Ja sabem quin pa hi donen. Però sap greu que, davant d’aquest panorama, encara hi ha qui es preocupa més de saber quin serà el candidat del Partit Demòcrata a les pròximes eleccions quan, el que importa de veritat, és si aquestes eleccions seran autonòmiques o seran les primeres del nou Estat català.

El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Fent camí entre amenaces i suspensions

Magistrats del TC a La Maestranza de Sevilla mentre es debatia l’Estatut de Miravet

El Tribunal Constitucional (TC) ha traslladat a la Fiscalia la investigació per determinar si la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va cometre algun delicte en permetre el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent el 27 de juliol passat. Aquesta ha estat la cirereta de l’embafador pastis que cada vegada més sovint ens serveix l’Estat dels disbarats, un pastis que, dilluns mateix, sortia del forn amb l’anunci de la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau. Es tracta de l’enèsima mostra de fins a quin punt son capaços de judicialitzar la política els que apel·len al diàleg de dissabte a dijous i els divendres ens amenacen des del Consell de Ministres.

Fent un desmesurat esforç de comprensió, es pot arribar a entendre que els partidaris de l’unionisme aplaudeixin aquestes actuacions del TC, però resulta especialment indignant que es pugui donar suport a determinades actuacions del Constitucional de difícil explicació des de la perspectiva del sentit comú sota l’excusa d’una mal entesa legalitat però, es legal tombar mesures destinades a millorar el dia a dia de les persones?

En els últims anys, el Parlament de Catalunya ha impulsat lleis per evitar que es talli el subministrament del servei d’aigua, gas o electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat, perquè els bancs que tinguin pisos buits paguin una taxa o els posin al mercat, per regular els horaris d’obertura dels comerços, per evitar que a Catalunya es faci “fraking”, perquè les centrals nuclears paguin un impost que permeti destinar diners a la protecció del medi ambient, perquè el català sigui reconegut com a llengua vehicular a l’escola... Totes aquestes mesures, i moltes altres, han estat tombades per Tribunal Constitucional en considerar que hi havia un conflicte de competències. Però, si em permeteu la ironia, el millor esta per venir.

A partir del recurs presentat pel Partit Popular l’any 2010, el Tribunal Constitucional podria tenir redactat un projecte de sentencia que aixecaria la suspensió portada a terme pel Parlament de Catalunya de les corrides de toros en territori català. La base de la sentencia és que el Parlament es va extralimitar en les seves competències, considerant que qui te la potestat per fer-ho és el govern de l’Estat. El TC considera que els toros son una “festa d’una dimensió cultural especial i arraigada a Espanya”.

Es a dir que, al TC, els conflictes de competències li serveixen tant per imposar la “fiesta nacional” com per evitar que el govern de Catalunya protegeixi les famílies que no poden escalfar la llar els mesos de fred. Diuen que representa un greuge respecte la resta de ciutadans d’Espanya que prou pena tenen de tenir un govern massa enfeinat en tapar els casos de corrupció com per trobar la forma de garantir que a l’hivern no passaran fred. El TC li preocupa més protegir una festa macabra per ser “patrimonio cultural” que evitar que les famílies més vulnerables passin fred.

Us imagineu el govern italià recuperant les lluites de gladiadors en pro de la preservació del patrimoni històric?

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

Baix nivell, alta tensió

Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.

Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.