Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració

Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.

Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

Diari de campanya – Si volem, podem

Som a les acaballes de la campanya electoral. És el moment que els líders dels partits estatals han de començar a respondre a les preocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què es comencen a desvetllar les agendes ocultes.

Mariano Rajoy ha hagut d'aclarir finalment quina serà la seva actitud vers al Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “La prioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.

Si en Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupació i més oportunitats per recuperar l'economia catalana caldrà que fer que ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria dels catalans. Cap aspirant a governant d'un país democràtic pot quedar impassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficit fiscal que té Catalunya amb l'Estat. És una situació inaudita a tota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficit fiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patir el 8%.

El pacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ell perilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de les nostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç i perseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar en Rajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant de l'eliminació d'un dèficit fiscal que ens ofega, d'una càrrega pròpia d'una colònia.

La generació que hem encetat el segle XXI hem viscut esdeveniments increïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràcia avança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el mur de Berlín, la fi de moltes guerres, l'enderrocament dels dictadors àrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d'una idea poderosa tot ho pot.

Des de Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer de Catalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnes estiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política. Si volem, podem.