O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

#apunt

Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

T’estimem, Muriel

Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.

Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge, quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.

Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte. Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.

El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.

Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.

Allà on siguis, t’estimem, Muriel.

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls

Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

Itaca a la vista!

Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.

Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!

La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Els sentiments no es poden arrencar per decret

A casa, diumenge a la tarda, en aquell moment  que els amants de la terminologia anglosaxona defineixen com el “down” del cap de setmana, posant ordre a l’agenda pels dies que vindran, faig balanç del que acaba de quedar enrere; un cap de setmana atapeït d’activitats en el que ha estat el tret de sortida d’un any en que Calella tindrà l’honor de ser capital de la sardana.

Tantes activitats juntes, de tant alta qualitat i de tant enorme compromís, d’il·lusió col·lectiva, d’orgull de ciutat... De recordar, amb especial emoció per part dels més grans, els 88 anys d’aplec pairal de Catalunya, els 65 anys d’Agrupació Sardanista de Calella... Tanta història acumulada que defineix l’ADN de la nostra ciutat... Emocions que fan necessari, recomanable i, indiscutiblement agradable, repassar mentalment cadascuna de les vivències viscudes al llarg d’aquestes ultimes hores.

Aquest cap de setmana, Calella ha viscut la posada de llarg de la seva designació com a “Capital de la Sardana 2015”. Aquest ha estat el moment de recuperar de la memòria col·lectiva aquella “Lliçó Magistral de la Sardana” que l’escriptor calellenc Francesc Grau i Viader va llegir en l’acte de proclamació de Calella com a “Ciutat Pubilla de la Sardana”, l’any 1996. Un text que, 18 anys després, resta més vigent que mai.

Explicava que, anys enrere, el mestre Vicenç Bou, convidat a l’aplec de Calella per una família amiga, contemplant des de les grades aquella munió de gent amb les mans agafades i els braços alçats, va comparar aquella imatge amb la de l’engranatge d’un rellotge gegantí que oscil·lava al ritme de la música amb un vaivé perfectament sincronitzat.

Quan els milers de dansaires es van adonar de la seva presencia, li van dedicar una llarga ovació a la qual el mestre va respondre saludant vivament emocionat.

Aquella experiència li va valer, al mestre Vicenç Bou, per retenir a la seva memòria un record inesborrable que, poc després, prendria forma de sardana amb “Record de Calella”, una peça que ha esdevingut un autèntic himne per a la ciutat i que des d’aleshores forma part del programa de l’Aplec de Calella per ser interpretada, en conjunt, per totes les cobles.

Eren temps en que el país necessitava crear nous símbols identitaris per suplir els que li eren prohibits, en que cridar “visca el Barça” significava més del que deia i en que una sardana ocupava el lloc que el nostre himne s’havia vist obligat a deixar buit.

En una expressió d’aquelles que fan que el nostre cort s’acceleri i bategui més fort, en Francesc Grau parlava d’una lluita perduda –a la llarga- per part de l’estament oficial, perquè “els sentiments no es poden arrencar per decret quan han arrelat al cor del poble”.

I així és com, anys després, aquelles paraules reprenen com mai el seu sentit. I en aquest context d’orgull de nació, Calella, aquest cap de setmana, ha esdevingut “Capital de la Sardana 2015”. Com qui rep el relleu en una cursa que no ha acabat i que ens exigeix córrer a l’sping, ara, més que mai.