Se que és fàcil que el lector pugui pensar que
m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar
de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un
“corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot
envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de
negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la
possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català
per entendre-ho...
El govern grec acusa la “Troica” i les seves
severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb
un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de
negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat
l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la
situació que vivim els catalans.
Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat
totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les
reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia
prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser
solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com
Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la
desena en recursos per capita rebuts.
Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat
de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer
l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta
espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya
–allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no
vinculant mesos després d’haver-se celebrat.
Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que
l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els
efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat
impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit,
l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als
tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de
qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar
25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.
Observo
Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de
tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber
que pensen els seus ciutadans.
Catalunya
també te la seva Troica. La
nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.
Publicat a Tribuna.cat