Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions
contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a
l’escenari del 27S.
Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de
la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de
novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits
sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les
alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que
s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.
En un pla per afrontar unes eleccions
plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant
la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi
havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que
ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.
La legitima competència entre qui es presenta a
la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar
al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que
pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir
l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte
comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un
lideratge indiscutible.
La importància del moment que vivim ens hauria
de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil
a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària
com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan
aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.
El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i
els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han
deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta
llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.
Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de
CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem,
el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara
hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.
Som a la recta final d’un procés llarg, delicat
i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria.
Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la
societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo.
Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda d’avançar cap a un país nou, caldrà governar
la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi
ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de
transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden
tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a
partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest
país.
El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís,
però si les de la llibertat, i això no es poc.