El procés continua; ni un pas enrere!

El 25M ja és història. Els ciutadans hem exercit el nostre dret a vot i com en totes les convocatòries electorals, les hores que han seguit a la publicació dels resultats han estat farcides de comentaris i valoracions en diaris, ràdios i televisions per part de líders polítics, analistes i contertulians.

Aquest cop, però, ha estat sensiblement diferent. És evident que les coses estan canviant. Canvia l’actitud dels electors i es multipliquen les opcions polítiques, i les valoracions de manual a l’estil “hem entès el missatge” o “no ens hem sabut explicar prou be” han deixat pas l’absència de la nit electoral d’aquells que es creien guanyadors per golejada i propostes als guanyadors –per part dels perdedors- per què canviïn els seus plantejaments.

Llegir aquests resultats electorals en clau de guanyadors i perdedors seria un exercici pobre. Els resultats que han abocat aquestes eleccions desenvolupades en un context summament particular obliguen a fer un anàlisi ampli i precís si en volem tenir una visió clara.

És evident que Convergència i Unió no ha guanyat aquestes eleccions. De fet, a Catalunya, totes les eleccions al Parlament Europeu celebrades des de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea les ha guanyat el PSC. Només en una ocasió (1994) CiU va ser la força guanyadora. És evident doncs qui –realment- ha perdut aquestes eleccions.

El govern desgasta, especialment en moments crítics com els que hem viscut aquests darrers anys. El partit al govern de França s’ha enfonsat. El partit al govern al Regne Unit s’ha enfonsat. A Catalunya, el partit al govern no només ha mantingut el nombre de vots sinó que l’ha augmentat en més de 110.000. No seria just dir que el partit al govern a Catalunya ha perdut aquestes eleccions.

El procés sobiranista que viu Catalunya és viscut de forma diferent per els ciutadans que estan a favor de la independència, els que hi estan en contra i els qui simplement demanen poder votar. Correspon als responsables polítics saber explicar amb claredat el procés pel qual passa el país, fer-ne un anàlisi acurat i millorar allò que no fem prou be per evitar, a tota costa, que la indefinició sobiranista esdevingui motiu de desafecció. Amb tot, a la vista dels resultats, ningú pot negar que els partits que donen suport al dret a decidir no hagin sortit reforçats.

Afirmar que el resultat d’aquestes eleccions ha afeblit el president de Catalunya és d’una mala fe manifesta. El president Mas té les eines que té, i no en són masses. Liderar aquest procés no és fàcil, per les raons que tots sabem o ens imaginem, però ningú pot negar la tasca que s’està portant a terme des del govern i els bons resultats obtinguts, especialment en l’àmbit de la internacionalització.

ERC ha guanyat aquestes eleccions a Catalunya. És evident que jugaven en un terreny adobat. Com és evident que, malgrat el seu suport parlamentari a CiU, el fet de no formar part del govern, de no baixar al camp a jugar el partit, els ha permès arribar al 25 de maig amb la samarreta neta de fang i suor i sense despentinar-se. Ara toca arremangar-se. És hora de redefinir el paper de tots els partits que donen suport al dret a decidir i, especialment, d’ERC, que no pot restar permanentment animant l’equip de CiU des de la banqueta. Cal baixar al camp i jugar.

Mentre aquesta redefinició no es produeixi, cal que mantinguem l’optimisme com a país i ens quedem amb els aspectes positius que ens ha deixat aquest 25M.

Europa ha vist com els catalans donem suport a aquells que aposten pel referèndum, s’ha visibilitzat que entre la societat catalana existeix un gran majoria que exigeix poder decidir democràticament el futur de Catalunya i hem donat un bon exemple d’europeisme amb un elevat índex de participació.

I l'última de les valoracions que cal que fem és, per a mi, la més important. Tal i com va dir el president Mas la mateixa nit electoral, “a la vista d’aquests resultats, el procés continua; ni un pas enrere”.

Solidaritat activa, ara més que mai

En aquests dies, l'allau de notícies vinculades a la crisi econòmica fa que molt sovint perdem de vista la perspectiva necessària per afrontar-la eficaçment. Ha de quedar clar que és una crisi europea, que transcendeix de molt en nostre àmbit nacional. Una característica que és evident en el moment que es debat l'actual unió econòmica europea i la necessitat de reformar institucions i tractats de la UE.

Ens trobem en una cruïlla històrica que pot canviar radicalment com hem entès les relacions econòmiques i socials fins el dia d'avui. De la transformació que s'esdevingui, sabem que caldrà mantenir i augmentar la justícia social, una idea que ens conforma com a catalans i europeus. En aquesta situació, la primera responsabilitat és la de les institucions públiques, que d'una manera o una altre no han estat prou diligents per evitar la magnitud de la crisi i hauran de preservar els nostres valors col·lectius. Les seves actuacions són imprescindibles però no són suficients.

Caldrà un gran esforç col·lectiu inspirat per la solidaritat activa de cadascun de nosaltres, més que pels sentiments de renúncia o de pèrdua. És el moment en quin els ciutadans han de prendre els protagonisme i posar les bases del seu propi destí individual i col·lectiu.

Catalunya a demostrar a bastament la seva capacitat de solidaritat. Només cal pensar en el gran nombre d'ONG pel desenvolupament existents o l'èxit de campanyes com la Marató de TV3 i el gran recapte del Banc del Aliments. La solidaritat finalista, d'objectius concrets, té una gran força a casa nostra.

Ara és el moment de traslladar aquesta gran energia comuna cap cap a la nostra vida quotidiana. Cal que exercim la nostra solidaritat activa cap als nostres veïns, que obrim els ulls i actuem envers a les dificultats econòmiques i socials que en envolten a casa nostra. Ara més que mai cal enfortir els llaços ciutadans, de fer comunitat. No es tracta d'eximir de responsabilitats als governs; tot el contrari, de reforçar esforços en la justícia social i la creació de llocs de treball.

Un bon exemple és el de la feina. El Servei d'Ocupació de Catalunya està fent un esforç per millorar l'atenció del ciutadans que cerquen un lloc de treball; es pretén donar orientació per a que estiguin millor preparats per poder trobar una oferta laboral, més que esdevenir una secció administrativa que simplement registra aturats. Malauradament, sabem que una bona part de les ofertes d'ocupació no arriben mai al SOC o als serveis municipals de promoció econòmica perquè empreses i emprenedors no les comuniquen. És el moment de trencar amb aquestes inèrcies; vetllar perquè qualsevol oferta de treball estigui inclosa en els serveis públics d'ocupació és, també, solidaritat activa; fer que el major nombre de persones aturades puguin tenir noticia d'un lloc de treball és treballar per la justícia social.

Potser no sabem quan sortirem d'aquesta crisi, però sí que podrem fer-ho col·lectivament, sense deixar ningú enrere, si som solidàriament actius.  

S'ha acabat el cafè per a tothom

Viure una crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula les fortaleses i debilitats de les persones, la societat i les institucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostra actitud davant del món.

És el que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi havia de real en l'economia d'aquells països que exhibien creixements espectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense preparar la seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a la fallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint un debat sobre com ha de ser la veritable integració econòmica d'Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.

De la mateixa manera, aquest debat s'ha d'obrir dins de l'Estat espanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l'essència de Catalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no ha trigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesures necessàries per redreçar l'economia, ni ha esperat ni un sol dia a endegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.

La veritable vocació d'autogovern és aquesta. Catalunya no es resigna ha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; està convençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i vol construir un futur millor.

El cicle d'eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaent d'aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant la crisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència i Unió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timó de la nau a un executiu responsable i honest que exigeix major capacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.

És l'actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles que ha hores d'ara encara no han encetat el meló de les reformes pendents. Sense una vocació real d'autonomia només esperen les directrius del govern central per resoldre les seves debilitats. És aquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom” només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos.

Per molt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pas per resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l'estat de les autonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que “el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotora econòmica d'Estat, Catalunya.

El pacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmica espanyola i no una graciosa concessió a posteriori.