El 25M ja és
història. Els ciutadans hem exercit el nostre dret a vot i com en totes les
convocatòries electorals, les hores que han seguit a la publicació dels
resultats han estat farcides de comentaris i valoracions en diaris, ràdios i
televisions per part de líders polítics, analistes i contertulians.
Aquest cop, però,
ha estat sensiblement diferent. És evident que les coses estan canviant. Canvia
l’actitud dels electors i es multipliquen les opcions polítiques, i les
valoracions de manual a l’estil “hem entès el missatge” o “no ens hem sabut
explicar prou be” han deixat pas l’absència de la nit electoral d’aquells que
es creien guanyadors per golejada i propostes als guanyadors –per part dels
perdedors- per què canviïn els seus plantejaments.
Llegir aquests
resultats electorals en clau de guanyadors i perdedors seria un exercici pobre.
Els resultats que han abocat aquestes eleccions desenvolupades en un context
summament particular obliguen a fer un anàlisi ampli i precís si en volem tenir
una visió clara.
És evident que Convergència
i Unió no ha guanyat aquestes eleccions. De fet, a Catalunya, totes les
eleccions al Parlament Europeu celebrades des de l’ingrés d’Espanya a la Unió
Europea les ha guanyat el PSC. Només en una ocasió (1994) CiU va ser la força
guanyadora. És evident doncs qui –realment- ha perdut aquestes eleccions.
El govern desgasta,
especialment en moments crítics com els que hem viscut aquests darrers anys. El
partit al govern de França s’ha enfonsat. El partit al govern al Regne Unit
s’ha enfonsat. A Catalunya, el partit al govern no només ha mantingut el nombre
de vots sinó que l’ha augmentat en més de 110.000. No seria just dir que el
partit al govern a Catalunya ha perdut aquestes eleccions.
El procés
sobiranista que viu Catalunya és viscut de forma diferent per els ciutadans que
estan a favor de la independència, els que hi estan en contra i els qui
simplement demanen poder votar. Correspon als responsables polítics saber
explicar amb claredat el procés pel qual passa el país, fer-ne un anàlisi
acurat i millorar allò que no fem prou be per evitar, a tota costa, que la
indefinició sobiranista esdevingui motiu de desafecció. Amb tot, a la vista
dels resultats, ningú pot negar que els partits que donen suport al dret a
decidir no hagin sortit reforçats.
Afirmar que el
resultat d’aquestes eleccions ha afeblit el president de Catalunya és d’una
mala fe manifesta. El president Mas té les eines que té, i no en són masses.
Liderar aquest procés no és fàcil, per les raons que tots sabem o ens imaginem,
però ningú pot negar la tasca que s’està portant a terme des del govern i els
bons resultats obtinguts, especialment en l’àmbit de la internacionalització.
ERC ha guanyat
aquestes eleccions a Catalunya. És evident que jugaven en un terreny adobat.
Com és evident que, malgrat el seu suport parlamentari a CiU, el fet de no
formar part del govern, de no baixar al camp a jugar el partit, els ha permès
arribar al 25 de maig amb la samarreta neta de fang i suor i sense
despentinar-se. Ara toca arremangar-se. És hora de redefinir el paper de tots
els partits que donen suport al dret a decidir i, especialment, d’ERC, que no
pot restar permanentment animant l’equip de CiU des de la banqueta. Cal baixar
al camp i jugar.
Mentre aquesta
redefinició no es produeixi, cal que mantinguem l’optimisme com a país i ens
quedem amb els aspectes positius que ens ha deixat aquest 25M.
Europa ha vist com els catalans donem suport a aquells que aposten pel referèndum,
s’ha visibilitzat que entre la societat catalana existeix un gran majoria que
exigeix poder decidir democràticament el futur de Catalunya i hem donat un bon
exemple d’europeisme amb un elevat índex de participació.
I l'última de les valoracions que cal que fem és, per a mi, la més
important. Tal i com va dir el president Mas la mateixa nit electoral, “a la
vista d’aquests resultats, el procés continua; ni un pas enrere”.