La setmana que s’acaba ens deixa un catàleg d’imatges
“reials” repartides a parts iguals entre premsa política i rosa, complimentades
per contertulians disposats a dir-hi la seva a tort i a dret, a qui no els ha
faltat el suport, en forma de cirereta, de l’incombustible José Maria Aznar
que, via Cope, ens recordava que hi ha republicans a la dreta argumentant que “el
Rei es deu al seu mandat constitucional i a la línia política que dicti el
govern de torn”.
I entre imatges pròpies del segle XVI transmeses amb
tecnologia del segle XXI, no ha faltat qui mirés cap a Catalunya ni que sigui
per comptar els segons en que el President Mas ha aplaudit el discurs del nou
monarca.
En un moment polític clau com el que vivim, tampoc no han faltat les
lupes sobre el partit de Govern a Catalunya per intentar magnificar qualsevol
actitud presumptament criticable com podria ser una abstenció que, en altres
casos, ha passat gairebé desapercebuda.
Amb una pressa poc habitual en el govern Rajoy, les Corts espanyoles
van impulsar la Llei Orgànica d’Abdicació de Sa Majestat el Rei Don Juan Carlos
I de Borbon (m’haureu de disculpar la parrafada, però aquest és el nom que ha
rebut). I vet aquí que el partit al govern a Catalunya opta per l’abstenció
comprensible si tenim present que, mentre Espanya te nou rei, pels catalans les
coses estan igual que abans d’ahir. I no és que hàgim perdut la nostra ingènua
esperança. Tal com va dir el President Mas, ara és el moment del “wait and
see”.
A la trajectòria del rei Juan Carlos I hi podem trobar llums
i ombres, encerts i errors, com en la gestió de qualsevol cap d’estat. Mai li
negarem el paper decisiu desenvolupat durant els anys de la transició i la
feina feta per donar estabilitat a una democràcia que molts veien impossible.
Catalunya es va comprometre fermament amb el pacte
constitucional del 1978. Els catalans vam saber estar on tocava en un moment
complex de la història d’Espanya. Parlo d’un temps en que el diàleg existia i manteníem
l’esperança en una Espanya respectuosa amb Catalunya. Però l’actitud dels
diferents governs de l’Estat respecte als catalans ha provocat desafecció,
distanciament i desconnexió.
Convergència i Unió (CiU), representada per en Miquel Roca,
va contribuir a la redacció d’una Constitució que va néixer com una norma
d’interpretació oberta, respectuosa amb el dret a la autonomia de les
nacionalitats i regions i compromesa amb el respecte i la protecció de les
diferents llengües.
El President Pujol va contribuir de forma decisiva en la
construcció de l’estat de les autonomies, liderant l’europeisme i la integració
a la Unió Europea.
Vàrem impulsar la supressió del servei militar i vàrem ser
pioners en l’assumpció de competències en matèria de polítiques socials fins al
punt que la “LISMI”, la primera llei d’integració de les persones amb
discapacitat, porta el nom de “Llei Trias Fargas”, diputat de CiU.
Els diputats i senadors de CiU a les Corts Espanyoles ens
hem compromès activament en totes aquelles mesures que impliquessin creació de
riquesa per garantir la creació de llocs de treball, la sostenibilitat de
l’Estat del Benestar i la cohesió social i territorial.
En definitiva, CiU ha estat on havia de ser, quan hi havia
de ser. I com a resposta ens hem trobat amb constants intents de retallada de
la nostra autonomia ja des del temps del govern del president Gonzalez, amb una
LOAPA posteriorment declarada anticonstitucional. I van continuar durant el
segon mandat del president Aznar i amb el recurs del Partit Popular a l’Estatut
del 2006. I no s’han aturat durant l’actual govern Rajoy, amb iniciatives com
la LOMCE o “Llei WERT”, la Llei de Racionalització de l’Administració Local o
la Llei d’Unitat de Mercat.
La Constitució del 1978 era una norma d’interpretació
oberta. Avui, l’esperit d’aquella Constitució, s’ha trencat. Durant 35 anys,
els catalans hem estat solidaris en tots els sentits, també en l’econòmic -com
demostren les darreres balances fiscals-
i no hem estat correspostos amb la mateixa lleialtat i compromís. No poden
seguir fent actes de confiança cega. No podem seguir estenent xecs en blanc
mentre ens neguen el dret a decidir el nostre futur.
CiU es va abstenir, al Congrés i al Senat. I això no treu
que desitgem el millor per a tots els ciutadans espanyols. El mateix que desitgem
pels set milions i mig d’habitants de Catalunya.
Ara és el moment de recordar les paraules pronunciades pel
Rei Felip VI, quan en qualitat de Princep va visitar el Parlament de Catalunya;
“Catalunya és la que els catalans volen que sigui. No oblidem mai que hi ha
veritats bàsiques, que hi ha el que ens parla el nostre cor, que hi ha la font
de saviesa de l’home que camina pel carrer, que hi ha la senyera de la
llibertat. Catalans, tot això és nostre: agafem-ho, i caminem”.
Aquestes paraules pronunciades pel nou rei d’Espanya ens
omplen d’esperança; esperança per recuperar el diàleg trencat. Esperança de
poder col·locar les urnes el pròxim 9 de novembre.