Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara
és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el
procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el
significat real d’aquest eslògan.
La delicada peça de porcellana amb que s’ha
comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha
esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap
i a la fi.
Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària
serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és
l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits
amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions
del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de
Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.
El procés en el que estem immersos des de fa
dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com
ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat
de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no
es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira
les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la
que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.
El President Mas lidera aquest procés amb una
ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en
aquest viatge a Itaca no ajuden.
Hauríem volgut el referèndum que ens van negar
d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès
el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a
provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el
poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no
m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com
una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem
d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc
aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via
per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que
exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que
ens nega el dret a votar.
El President Mas es va comprometre a trobar la
manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El
que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a
les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.