Passen les setmanes i
la maleïda cançó de l’enfadós continua mostrant-nos la seva amarga lletra, cada
matí de cada dia, a cada portada de diari.
Des que el Tribunal
Constitucional retalles l’Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya
–aquella vegada si, en un referèndum legal i autoritzat- ningú ha estat capaç
de tornar a tapar la caixa dels trons. Al no sistemàtic del govern Rajoy,
reforçat i legitimat pels “palmeros” de Rubalcaba, s’hi afegeixen els atacs
que, en els darrers dies, arriben de dos en dos, per terra, mar i aire.
Sense temps de pair
la insultant petició d’ilegalització de l’Assemblea Nacional Catalana per part
del sindicat “Manos Limpias”, el ja tristament popular Tribunal Constitucional,
presidit pel “imparcial” militant del Partit Popular, fidel deixeble de la FAES, Excmo. Sr. D. Francisco Pérez de
los Cobos Orihuel, torna a fer gala de la seva habilitat
per desautoritzar la voluntat popular representada pel Parlament de Catalunya i
fa possible allò inviable, i viable el que es creia impossible; declarar
inconstitucional un text sense valor jurídic.
No esta be que ho
digui, però a ningú se li escapa que actituds com aquestes, per lamentables i
poc democràtiques que puguin arribar a ser, contribueixen a reforçar la
internacionalització del procés sobiranista que viu Catalunya i a esvair dubtes
–en cas que n’hi hagi-. Expliqueu-me, si no, com és possible que abans de la “constitucional”
retallada del nostre Estatut, les enquestes xifressin en un 15% el nombre
d’independentistes convençuts i, ara, un 70% de la població catalana sigui
favorable a la celebració d’un referèndum per la independència. Potser, al
final, haurem de fer el passadís als membres del Tribunal Constitucional.
I mentre els uns
defensem els nostres posicionaments explotant fins a límits impossibles el
poder de la paraula a la recerca de consensos, des de Moncloa segueixen
entestats en fer gala de mitges veritats que -no ho oblidéssim- son la pitjor
de les mentides.
No fa massa dies, el
portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, durant una sessió de control parlamentari,
li va recordar a Rajoy aquell Estatut que pretenia ser un acord entre l’Estat
espanyol i Catalunya, que tingués com a objectiu trobar un millor encaix. Un
document que es va elaborar dins del hiperutilitzat marc constitucional, i que
el Partit Popular va començar a assetjar recollint firmes en una campanya
barroera que va fer que –recordem-ho- moltes persones interpretessin que es tractava
de vots “contra los catalanes”.
Això si, a Rajoy no
li van caure els anells quan va afirmar amb tota contundència que es preocupa
pels catalans. I per demostra-ho, va recordar els 30.000 milions d’Euros que ha
aportat a Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), assumint
que es tracta d’un crèdit “en condiciones muy ventajosas”. És a dir “cornuts i
pagar el beure”.
El que no diu Rajoy
és que, cada any, 16.000 milions d’Euros marxen de Catalunya per no tornar.
Catalunya s’ofega i, com que no pot anar als mercats a buscar finançament,
demana ajut a l’Estat espanyol, que ens dona l’equivalent a dos anys de dèficit
fiscal. Diners que, en bona part, son fruit dels impostos dels propis catalans
i que, a través del FLA, ens tornen a canvi d’un “modest” interès que farà que els ultims 15 mesos hàgim pagat, en interessos, la quantitat de 1.450 milions
d’Euros. O el que és el mateix, prop de 4 milions d’Euros al dia!
4 milions d’Euros al
dia! Cal que ens imaginem el que podríem arribar a fer amb tots aquests diners
destinant-los, per exemple, a politiques socials?
Així és com ens ajuda
el govern espanyol. Com diria Bernd Schuster,
“no hace falta decir nada mas”.