L’escriptor i
periodista anglès George Orwell va pronunciar una frase que ha voltat per les
aules de les facultats de periodisme de tot el món fins als nostres dies;
“Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta son
relacions publiques.”
Es clar que,
si entenem les relacions públiques com el conjunt d’accions de comunicació
estratègica coordinades destinades a enfortir vincles amb públics diversos amb
l’objectiu d’aconseguir consens, fidelitat i suport en accions presents i
futures, el cas de Pedro J. Ramírez obligaria Orwell a matisar el que,
d’entrada, semblaria una reflexió impecable.
Estic segura
que m’entendreu molt bé tots aquells que diumenge passat vàreu veure “Salvados”
a La Sexta.
Acompanyat de
l’home que set dies abans ens va fer creure que el 23F va ser una pel·lícula de
José Luis Garci (passant per damunt de les emocions i pors de tanta gent que
aquell dia varen patir especialment atès el seu activisme anti-franquista)
l’implacable Pedro J. Ramírez, amb la postura relaxada de qui se sap alliberat
de responsabilitats i amb un notable punt de ressentiment, va respondre les
preguntes d’en Jordi Evole, que no difereixen massa de les que li voldria fer
qualsevol ciutadà que, en un moment o altre, s’ha llevat corprès per algun dels
seus titulars de fonament dubtós i indubtable capacitat incendiaria.
El tàndem que
formen polítics i periodistes s’ha anat consolidant durant les darreres dècades
fins al punt d’originar escenaris com el que configuren mitjans com La Razón i
El Mundo amb Francisco Marhuenda i (fins fa poc) Pedro J. Ramírez. Eines que –a
ningú se li escapa- s’han sabut posar al servei de dos sectors d’una mateixa
ideologia. I com diu la saviesa popular, quan dos es barallen, rep el tercer. I
aquí apareixem els “catalans separatistes i insolidaris” que durant els darrers
anys han servit per fer córrer la tinta per les rotatives d’aquests dos
mitjans.
Com a mostra,
els falsos documents publicats per El Mundo en plena campanya de les eleccions
catalanes del 2012 contra el president Mas i la família Pujol. A “Salvados”,
Pedro J. reconeix que la publicació d’aquests documents va influir en el
resultat d’aquelles eleccions, a l’hora que es defensa de les acusacions
d’intencionalitat dient que El Mundo va publicar aquest fals document en el
moment en que el va rebre, essent la coincidència amb la campanya a Catalunya
un fet merament casual.
A l’hora
d’exigir ètica professional, sembla que únicament els polítics estem en el punt
de mira. Personatges com Francisco Marhuenda (vegeu la portada de La Razón del
3 de març, al peu d'aquest post) o Pedro J. Ramírez, se situen més enllà del bé i del mal convençuts
que el codi deontològic dels periodistes no va amb ells i només és un document
per penjar, ben emmarcat, en alguna paret del Col·legi.
