Deia el geni empordanès Salvador Dalí; que parlin de mi, encara que sigui bé.
D'una
manera o d'una altra, ja fa mesos que el món parla de Catalunya, i no
precisament malament. El procés que viu el nostre país no passa desapercebut
pels diaris de referència d'arreu i les manifestacions de les dues ultimes
diades nacionals de Catalunya han impactat en les pagines dels diaris mes
prestigiosos, que han reflectit com centenars de milers de persones d'un
territori de l'Espanya de la “transició democràtica exemplar”, han sortit al
carrer per demanar que els deixin votar.
Contrasta
la forma amb que s'enfoca la qüestió, en funció de si es fa de fronteres enfora
o de fronters endins. Mentre a EEUU s'analitza amb lupa la relació de Catalunya
amb Espanya i es busquen comparacions amb el procés iniciat a Escòcia i a
Europa juguen a la “puta i la Ramoneta” tirant pilotes fora a l'espera dels
esdeveniments, sembla que a Madrid tremolen els fonaments de l'”Espanya imperial”
quan un govern que empren el camí de la regressió topa amb la contundència
d'una demanda tant agosarada com la petició d'unes urnes.
El
discurs de la bogeria sobrevinguda d'un president autonòmic que s'ha begut
l'enteniment i necessita ser reeducat amb la doctrina de la sacrosanta Constitución ,
dona bons resultats en algunes esferes de l'arc parlamentari de la Carrera de
San Jerónimo, però es difícilment comprensible per una comunitat internacional
acostumada a fer les coses basant-se en paràmetres democràtics. Arguments com
que ens tornarem pobres com les rates o que ens faran fora d'Europa no troben
un encaix fàcil en un Parlament Europeu que es veu abocat a mantenir una
postura d'extrema prudència davant d’una situació sense precedents. Recórrer al
drama de la guerra que van patir alguns països de l'antiga Iugoslàvia per
assolir la seva independència ja es, per la immensa majoria de ciutadans, un
argument del tot desafortunat.
A
aquestes alçades, molts de nosaltres ja hem perdut el compte de les vagades que
el President de Catalunya ha aparegut en mitjans de comunicació internacionals
responent a preguntes sobre el procés. I aviat ens costarà portar el compte de
les vegades que des del Ministerio de Asuntos Exteriores s’han fet arribar als ambaixadors
espanyols a tot el món les consignes amb les que han de rebatre les
declaracions que el president de Catalunya faci a la premsa internacional. Tot
plegat una mena de cançó de l’enfadós a l’estil m’han dit que et digui que si
diu, digueu que...
Si
tota l’energia que el govern del Partit Popular malbarata amb aquesta estratègia
d’intencions malicioses, la dediques a buscar el diàleg necessari per arribar a
una consulta pactada, possiblement ara estaríem en un escenari més propi de
països civilitzats, el poble de Catalunya podria pronunciar-se a les urnes i el
món sabria si la reivindicació del dret a decidir és la dèria d’un president o
és la voluntat d’un poble.