Una de les principals virtuts de
la celebració del Tricentenari és, sense dubte, la possibilitat que ens dona de
recuperar la nostra historia, aquella que alguns s’entesten en negar i altres
miren de tergiversar.
Gràcies als historiadors coneixem
petits detalls d’importància cabdal per conèixer el nostre ADN. Entre moltes
altres coses, expliquen que durant el setge del 1714, els defensors de
Barcelona van mostrar banderes negres causant gran sorpresa en l’enemic.
En l’argot de les banderes, el
negre simbolitza just el contrari que el blanc i la sol mostrar l’exèrcit més poderós
per exigir la rendició de l’adversari. Els militars que assetjaven Barcelona no
van entendre com, tot i estar en clara inferioritat i extremament debilitats
després de llargs mesos de resistència, els catalans els mostressin la bandera
negre que es va interpretar com un “no ens rendirem”.
Diuen els mateixos historiadors,
que fins i tot aquells catalans que preferien una rendició pactada, -com va ser
el mateix Rafael Casanova- van seguir lluitant per fer costat a la majoria, que
optava per continuar el combat.
Han passat 300 anys. Ara,
afortunadament, defensem les nostres llibertats de forma ben diferent però, és
amb detalls com aquest que entenem situacions com la viscuda aquest dimarts al
Congrés dels Diputats.
Com qui espera la celebració d’un
partit en que ja se sap quin serà el resultat final. Així hem esperat tots els
catalans i totes les catalanes la celebració del debat sobre la petició de les transferències
necessàries per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Tots
sabíem quin seria el resultat d’aquest debat, però no per això ha generat menys
expectació entre ciutadans i mitjans de comunicació de tot el món.
L’expectació creada a l’entorn
d’un debat que ja sabíem com acabaria, no deixa de ser una mostra més de com el
món observa amb atenció tot el que esta succeint a Catalunya i com ho compara
amb altres processos similars en que son més les diferencies que les
semblances.
Turull, Rovira i Herrera, aquells
“tres demòcrates a Madrid”, sabien millor que ningú a que s’enfrontaven. Només
va ser un tràmit, si, però un tràmit necessari. Un gest més per demostrar al
món quin és el nostre tarannà de ma estesa, sempre, malgrat el “no” constant.
El Congrés dels Diputats va dir
“No”. No va ser una negativa a la celebració de la consulta. Va ser una
negativa a la possibilitat de parlar-ne! La mateixa majoria implacable que
sumen PP, PSOE i –no cal dir-ho- UpyD,
aquella majoria que van utilitzar per tombar la proposta del Parlament
de Catalunya, podia haver estat utilitzada per tombar-la –si ho creguessin
oportú- al final d’un procés de negociació, admeten a tràmit la proposició de
llei.
El Parlament de Catalunya ha fet
el que tocava. Ha portat la proposta al Congrés, amb la ma estesa i amb plena
disposició a parlar-ne. Qui sap si arran del diàleg no hagués pogut sortir
alguna forma d’entesa? Però la resposta, més que un “NO” o un “No puc” ha estat
un monumental “No em dona la gana”.
Aquesta és la resposta més
“democràtica” que se’ls ha acudit donar. Cert és, com va afirmar el president
Mas tot just després d’acabar el debat, que el Govern espanyol ha perdut una
oportunitat. Però això no ens ha de fer renunciar a donar resposta a un
moviment que ve de la ciutadania i al qual, els seus legítims representants,
tenen l’obligació de donar resposta. Un cop més, Espanya s’ha negat a escoltar
la veu d’aquest fill que li parla en llengua no castellana.
Son més, i son més poderosos.
Però tenen por. Aquells que sovint utilitzen la política de la por per intentar
mostrar un futur apocalíptic per a una Catalunya amb estat propi, tenen por.
Pensar que el resultat d’un referèndum d’aquestes característiques podria tenir
com a resultat un “Sí” aclaparador, els espanta.
Els espanta veure tantes persones
convençudes del seu objectiu; posar urnes, i votar. Exercir la democràcia. I
els descol·loca veure com, 300 anys després, tornem a aixecar la bandera negre.
No és un punt; és un punt i apart.