Des que el president Mas va anunciar la convocatòria d’eleccions catalanes
el 27 de setembre han proliferat tota mena d’elucubracions, més o menys
interessades, en funció del seu origen.
En el top 10 de la política ficció hi hem trobat des d’aquells que
busquen guanyar les eleccions catalanes a les municipals fins als que creuen
que convocar eleccions el setembre ens sotmet a una llarga i esgotadora
campanya electoral amb la que el Govern vol dissimular la seva inactivitat,
passant pels qui opinen que tot aquest enrenou respon a una maniobra per
refredar les aspiracions sobiranistes.
Ja diuen que, “per a gustos, els colors”. Jo prefereixo aquell que diu,
“el moviment es demostra caminant”. I així és com el president Mas s’ha calçat
públicament les xiruques, s’ha carregat la motxilla a l’esquena, i ha anunciat
quin camí recorrerà el Govern per arribar al setembre amb els deures fets i amb
condicions de rebre l’encàrrec definitiu de la ciutadania que reclama un nou
model de país, “preparats per si arriba una desconnexió legal amb la resta de
l’Estat”.
Alguns en diran full de ruta, d’altres declaració d’intencions, però
ningú pot negar que el President ha assumit, públicament i solemne, el
compromís de seguir avançant en tots els fronts que li pertoquen a un govern
sense deixar de gestionar el mandat recollit a les urnes l’any 2012.
Mantenir el rumb ferm en mig de la tempesta a l’hora que es prepara la
tripulació per l’arribada a port és possible. És possible governar i seguir
posant els fonaments de les estructures d’un nou Estat. És possible reduir les
llistes d’espera a la sanitat mentre es reforça l’acció exterior. És possible
nomenar comissionats per a la Transició Nacional i per a la Transparència a
l’hora que s’evita que les persones més vulnerables es quedin sense serveis
basics. És possible seguir construint la Hisenda pròpia i dissenyar una
Seguretat Social catalana a l’hora que es treballa per reduir l’atur i millorar
el sistema educatiu.
Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.
Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.