Tots aquells que som capaços de remuntar la
nostra memòria fins a mitjans de la dècada dels vuitanta recordem molt be la polèmica
provocada per l’ex alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir
allò de “la justícia es un cachondeo”, una polèmica expressió que, avui, es
vesteix d’innocència davant del caire que l’acció judicial ha pres aquestes
ultimes setmanes induïda pels poders ocults de l’Estat amb la inestimable
col·laboració dels sinistres líders del sindicat Manos Limpias.
Sempre exposada a ser criticada mer molts i
entesa per pocs, la justícia és un dels elements que garanteix que una
democràcia es pugui desenvolupar plenament gràcies a allò que hem anomenat
“separació de poders”. Mala peça al teler tenim quan la justícia es converteix
en arma llancívola contra aquells amb qui no compartim ideologia o models de
societat.
Podem afirmar sense pels a la llengua que la
separació de poders va saltar pels aires en el mateix moment en que l’ex Fiscal
General de l’Estat, el dimitit Eduardo Torres-Dulce, va obligar a nou fiscals
de l’Estat a Catalunya a querellar-se, si o si, contra el govern català per
haver permès el desenvolupament del procés participatiu del 9N. Sigui dit de
passada que, Eduardo Torres-Dulce ha tornat a fer d’advocat passant per damunt
de la llei que tant defensen, i que preveu dos anys d’incompatibilitat després
d’abandonar el càrrec, amb el vist i plau –com no podia ser d’una altra manera-
del govern de l’Estat, aquell que dia si, dia també, ens recorda que tots som
iguals davant de la llei.
Portar el
president de Catalunya davant d’un tribunal imputat per les “greus sospites de
que pugui ser un demòcrata” que posa urnes per conèixer la opinió del poble,
amb la més que provable intenció d’inhabilitar-lo, fa que assumim com a deure ignorar
qualsevol decisió en aquest sentit.
Les imatges
que es van produir dijous passat a les portes del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya (TSJC), on es van concentrar 6.000 persones (segons la Guardia
Urbana!!!) i més de 400 alcaldes vinguts de tot Catalunya, deixen clar que el
procés que viu aquest “país petit” va molt més enllà de l’obsessió personal del
president Mas, com alguns ens volen fer creure des de l’Estat espanyol.
Tal com el mateix President va recordar just
després de declarar al TSJC “no es
podrà acabar amb un procés de país com aquest per la via penal contra un
president de la Generalitat”. I jo m’atreveixo a afegir “ni el poble de
Catalunya ho permetrà”.
El 9N van votar 2.250.000 persones, i les
últimes eleccions catalanes van obtenir una participació del 77%. Aquestes
dades son una prova més que irrefutable de les ganes que els catalans tenen de
votar el seu futur com a país, tant els del si, com els del no.
Al govern del
PP encara se li fa difícil de digerir la capacitat del poble de Catalunya per
emprendre una revolta pacífica com la que estem vivint. Hem arribat més lluny
del que es podien haver arribat a imaginar mai.
Ara ens cal
seguir endavant, constituint el nou Parlament i escollint el nou govern. No feu
cas d’aquells que critiquen les negociacions per escollir president. A
Andalusia, Susana Diaz va necessitar quatre votacions per poder ser investida i
ningú es va plantejar si això representava un problema pel futur d’aquella
comunitat.
Ens cal
seguir resistint, mantenir el pols, com ho hem fet fins avui; units. I això val
per a tots, especialment pels qui a les eleccions passades es van presentar
davant del seu electorat amb la idea de facilitar un procés de transició cap a
un nou model de país. Bloquejar aquest procés amb arguments personalistes,
seria un error que no ens perdonarien les generacions futures.