El 2018 ha tingut un inici especialment intens, com era de
preveure, després que el bloc del 155 ens hagi volgut complicar el Nadal amb
unes eleccions convocades, innecessàriament, des de Moncloa.
A les valoracions, corredisses i negociacions pròpies d’un
procés postelectoral, aquesta vegada se’ns hi afegit la renuncia del president
Mas a la primera línia de la política.
Fa un altre pas al costat, l’home que sap el que és guanyar
i no poder governar i que, quan finalment ho va poder fer, va ser en un context
de crisi que el va obligar a aplicar polítiques de contenció que cap governant
voldria haver d’executar.
L’home que va portar a Madrid la veu dels catalans que
demanaven un estat propi dins d’Europa i que va fer que l’1-O comencés el 9N,
una consulta per la que ha pagat amb el seu propi patrimoni, en una jornada que
va acabar amb la mítica abraçada del líder dels qui, mes tard, l’enviarien “a
la paperera de la història” a canvi de dos vots.
Marxa el president de les rodes de premsa multilingües que
irritava als adversaris dels “corcats tabernacles” incapaços d’articular
paraula que no fos en llengua castellana, titllant les seves compareixences de
“sainetes multilingües”.
Fa un pas al costat l’home que ens va donar una lliçó de
lleialtat al costat del president Pujol i que va saber sortir triomfant de la
difícil tasca de trobar un substitut capaç d’afrontar, amb fermesa i
perseverança, els mesos més difícils que ha afrontat Catalunya els últims segles,
tot dient que donaria la seva opinió, si li demanaven, i que, sempre,
s’atendria al que decidís el president Puigdemont.
Em quedo amb aquestes paraules pronunciades durant la
compareixença d’aquest dimarts; "He estat un polític que primer ha pensat
en el país, segon en el partit i tercer en la persona". Els que hem tingut
la fortuna de treballar amb ell, en donem fe.
Tant gran servei al país no es pot agrair, només, amb
paraules, però no ho podem fer d’altra manera.
Gràcies, president!