La
Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol,
tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres
parlamentàries.
Les
dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera.
França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple,
tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i
bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.
La
seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A
Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576
diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El
Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.
Es
pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït
en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350
Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim
una cambra alta francament reduïda.
Però
si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda
en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per
exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues
cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden
fer-lo caure.
A
França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a
tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació
similar a la que es dona a Alemanya.
En
aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són
escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar
tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera
cambra de representació territorial.
Aquí
el nostre senat és més una cambra de representació provincial que
territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és
subordinada.
Però
d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que
fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem
presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres
accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han
permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més
territorial o sectorial.
Desprès
de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han
començat a agitar-se després de la incorporació del català, el
gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya
del “pinganillo”?.
Personalment,
crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una
Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat
perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe
de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des
de fa un any.
Això
és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més
unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia,
fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als
polítics.
És
evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des
de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu
reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de
cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple,
sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen
competències de les Comunitats .
Però
prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols
de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de
40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup
que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben
clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que
territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests
darrers anys.