A partir de finals d’octubre, he
centrat una bona part de la meva activitat en la campanya electoral.
He participat en actes a quasi totes les capitals de comarca de la
circumscripció electoral de Barcelona. Vilanova, Martorell,
Igualada, Manresa, Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró,
Granollers, etc. I també a diverses poblacions del conjunt de la
demarcació.
He pogut observar en primera persona,
les importants inversions realitzades en molts d’aquests
ajuntaments els darrers anys. S'han bastit veritables catedrals de la
modernitat. És el cas del faraònic TecnoCampus de Mataró, les
instal·lacions de la Plataforma Multiservei de Vilanova i la Geltrú
o la nova Fira de Reus. La mitjana d'inversió pública d'aquests
projectes sobrepassa els 100 milions d'euros.
La majoria d’aquestes obres presenten
un element comú. Estan per pagar. O bé directament als empresaris
que les han construït o bé indirectament al Banc o Caixa que ha fet
el finançament.
I en molts casos, eren obres
dubtosament prioritàries i d'una rendibilitat socials i econòmica
qüestionable. Tenim l’exemple de Calella. Millor fer un pont que
no ampliar la guarderia. Això si, desprès parlarem de serveis a les
persones i de prioritzar l’ensenyament.
Al final haurem de pensar que en l’ADN
dels socialistes hi ha un gen que no els deixa pensar en pagar ni als
constructors, o bé pagar a més de 100 anys. La Generalitat del
Tripartit va deixar compromisos de pagament més enllà de l’any
2110. Una hipoteca ben costosa per a les generacions futures.
Sincerament, no crec que a cap polític
no li agradi de fer inauguracions, ampliar serveis, crear-ne de nous
i gratuïts per tothom. Hi ha, però, una diferència, mentre uns
parlen i parlen i prometen barra lliure per tothom, d’altres abans
de convidar ens preguntem: Qui i Com paga la festa?
Sincerament, no és una pregunta sense importància.