És propi de la condició humana buscar culpables a les situacions que ens son perjudicials, deixant-nos portar per l’instin d’assenyalar aquell que, sense coneixement de causa, ens assembla que ens ha portat pel mal camí.
Ens costa assumir la nostra part de culpa –per petita que sigui- com ens costa fer el petit esforç de mirar al nostre voltant i fer-nos una idea de com hem arribat fins aquí.
Lluny dels brots verds que algú ens va voler fer combregar amb rodes de molí, tots tenim clar que vivim els efectes d’una recessió econòmica que s’ha fet persistent en el temps i que Catalunya ha de sortejar amb una ma lligada a l’esquena.
Europa no reacciona com caldria esperar en reacció als canvis que s’estan produint en altres llocs del món i s’estanca en una actitud malaltissa d’austeritat sense pietat, mentre Espanya, desbordada i desprestigiada, s’aferra a la seva actitud altiva i intolerant buscant la seva força en el centre peninsular i obsessionada en mantenir l’”statu quo” renunciant a aprofitar les forces motrius que li poden proporcionar comunitats com Catalunya.
Europa i Espanya representen una tenalla per Catalunya. Tal com va dir el president Mas, “hem de sortir d’aquesta tenalla, tot i que tenim poques eines i molts deutes”.
El dinamisme propi de l’economia catalana ens ha permès sortir endavant de totes les dificultats que se’ns han plantejat. En tenim poques, però tenim eines. Unes eines que des de l’acció de govern s’utilitzen amb precisió per mantenir la nostra competitivitat. Els de fora compren els nostres productes i serveis, ens visiten i inverteixen a casa nostra; Nissan a la Zona Franca, Ikea a Valls, Audi a Martorell, General Electric a Sant Boi de Llobregat, el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona... Tenim eines, però ens en calen més.
El benestar dels ciutadans de Catalunya no és viable mentre es continuï la centralització de competències, l’ofec econòmic, el dèficit fiscal, els recursos al Tribunal Constitucional a l’Euro per recepta, a les taxes judicials, als impostos sobre els dipòsits bancaris, als horaris comercials... La Transició Nacional no solucionarà tots els nostres problemes d’un dia per l’altre, però ningú pot posar en dubte que és una aposta col·lectiva per definir un futur millor per Catalunya.
Catalunya te deutes. Catalunya te molts deutes. Des de l’any 1980 cap Govern de la Generalitat i molt pocs ajuntaments catalans s’han vist en la necessitat de reduir els seus pressupostos. El Govern Tripartit no va tenir el valor d’afrontar aquesta situació i, l’actual Govern, ha de fer front a les mesures que li pertoquen i a les que haurien d’haver pres governs anteriors.
En només dos anys, el Govern ha reduït la seva despesa ordinària en més de 4.000M€, o el que és el mateix, 5,7M€ cada dia.
No cal ser un expert en finances per veure que s’ha fet un esforç titànic. Però no és suficient. Tenim per davant dos anys en que els esforços hauran de continuar. Venen temps molt durs. Cal que reduïm la nostra dependència del govern espanyol. Mai no havíem tingut un grau de dependència financera de l’Estat espanyol com el que tenim ara. I tot a causa –en part- de la despesa pública dels anteriors governs però principalment de l’espoli.
El dèficit fiscal que patim cada any, la diferència entre el que Catalunya paga i els serveis i inversions que rebem, és de 16.409M€. 45M€ al dia. Podríem construir un hospital cada dia!
Entre els anys 1986 i 2009, Catalunya ha aportat a l’Estat 289.724M€, que NO han tornat!
Espanya deu a Catalunya 11.000M€ entre deutes pendents i despeses de més que la Generalitat ha d’assumir per culpa de decisions estatals.
El Govern de Catalunya esta fent tots els esforços necessaris per mantenir l’estat del benestar. Un estat del benestar que en cap cas s’ha de posar en risc. És la columna vertebral de la nostra societat. I ho esta fent mentre el Govern espanyol dilueix el seu dèficit per fer millor cara davant d’Europa, centrifugant-lo cap a les comunitats autònomes, fent un repartiment injust clarament perjudicial pels catalans i reduint les transferències a les comunitats autònomes mentre augmenta els seus ingressos incrementant impostos com l’IVA. Mentrestant, a Catalunya, hem d’ajustar els pressupostos amb menys ingressos provinents de l’Estat, menys ingressos fiscals a causa de la crisi i assumint més despesa social.
Això, és el que esta passant a Catalunya.
Ens costa assumir la nostra part de culpa –per petita que sigui- com ens costa fer el petit esforç de mirar al nostre voltant i fer-nos una idea de com hem arribat fins aquí.
Lluny dels brots verds que algú ens va voler fer combregar amb rodes de molí, tots tenim clar que vivim els efectes d’una recessió econòmica que s’ha fet persistent en el temps i que Catalunya ha de sortejar amb una ma lligada a l’esquena.
Europa no reacciona com caldria esperar en reacció als canvis que s’estan produint en altres llocs del món i s’estanca en una actitud malaltissa d’austeritat sense pietat, mentre Espanya, desbordada i desprestigiada, s’aferra a la seva actitud altiva i intolerant buscant la seva força en el centre peninsular i obsessionada en mantenir l’”statu quo” renunciant a aprofitar les forces motrius que li poden proporcionar comunitats com Catalunya.
Europa i Espanya representen una tenalla per Catalunya. Tal com va dir el president Mas, “hem de sortir d’aquesta tenalla, tot i que tenim poques eines i molts deutes”.
El dinamisme propi de l’economia catalana ens ha permès sortir endavant de totes les dificultats que se’ns han plantejat. En tenim poques, però tenim eines. Unes eines que des de l’acció de govern s’utilitzen amb precisió per mantenir la nostra competitivitat. Els de fora compren els nostres productes i serveis, ens visiten i inverteixen a casa nostra; Nissan a la Zona Franca, Ikea a Valls, Audi a Martorell, General Electric a Sant Boi de Llobregat, el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona... Tenim eines, però ens en calen més.
El benestar dels ciutadans de Catalunya no és viable mentre es continuï la centralització de competències, l’ofec econòmic, el dèficit fiscal, els recursos al Tribunal Constitucional a l’Euro per recepta, a les taxes judicials, als impostos sobre els dipòsits bancaris, als horaris comercials... La Transició Nacional no solucionarà tots els nostres problemes d’un dia per l’altre, però ningú pot posar en dubte que és una aposta col·lectiva per definir un futur millor per Catalunya.
Catalunya te deutes. Catalunya te molts deutes. Des de l’any 1980 cap Govern de la Generalitat i molt pocs ajuntaments catalans s’han vist en la necessitat de reduir els seus pressupostos. El Govern Tripartit no va tenir el valor d’afrontar aquesta situació i, l’actual Govern, ha de fer front a les mesures que li pertoquen i a les que haurien d’haver pres governs anteriors.
En només dos anys, el Govern ha reduït la seva despesa ordinària en més de 4.000M€, o el que és el mateix, 5,7M€ cada dia.
No cal ser un expert en finances per veure que s’ha fet un esforç titànic. Però no és suficient. Tenim per davant dos anys en que els esforços hauran de continuar. Venen temps molt durs. Cal que reduïm la nostra dependència del govern espanyol. Mai no havíem tingut un grau de dependència financera de l’Estat espanyol com el que tenim ara. I tot a causa –en part- de la despesa pública dels anteriors governs però principalment de l’espoli.
El dèficit fiscal que patim cada any, la diferència entre el que Catalunya paga i els serveis i inversions que rebem, és de 16.409M€. 45M€ al dia. Podríem construir un hospital cada dia!
Entre els anys 1986 i 2009, Catalunya ha aportat a l’Estat 289.724M€, que NO han tornat!
Espanya deu a Catalunya 11.000M€ entre deutes pendents i despeses de més que la Generalitat ha d’assumir per culpa de decisions estatals.
El Govern de Catalunya esta fent tots els esforços necessaris per mantenir l’estat del benestar. Un estat del benestar que en cap cas s’ha de posar en risc. És la columna vertebral de la nostra societat. I ho esta fent mentre el Govern espanyol dilueix el seu dèficit per fer millor cara davant d’Europa, centrifugant-lo cap a les comunitats autònomes, fent un repartiment injust clarament perjudicial pels catalans i reduint les transferències a les comunitats autònomes mentre augmenta els seus ingressos incrementant impostos com l’IVA. Mentrestant, a Catalunya, hem d’ajustar els pressupostos amb menys ingressos provinents de l’Estat, menys ingressos fiscals a causa de la crisi i assumint més despesa social.
Això, és el que esta passant a Catalunya.