Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)

Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.

Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.

On son els límits de la dignitat política?

Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?

Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.