El procés continua; ni un pas enrere!

El 25M ja és història. Els ciutadans hem exercit el nostre dret a vot i com en totes les convocatòries electorals, les hores que han seguit a la publicació dels resultats han estat farcides de comentaris i valoracions en diaris, ràdios i televisions per part de líders polítics, analistes i contertulians.

Aquest cop, però, ha estat sensiblement diferent. És evident que les coses estan canviant. Canvia l’actitud dels electors i es multipliquen les opcions polítiques, i les valoracions de manual a l’estil “hem entès el missatge” o “no ens hem sabut explicar prou be” han deixat pas l’absència de la nit electoral d’aquells que es creien guanyadors per golejada i propostes als guanyadors –per part dels perdedors- per què canviïn els seus plantejaments.

Llegir aquests resultats electorals en clau de guanyadors i perdedors seria un exercici pobre. Els resultats que han abocat aquestes eleccions desenvolupades en un context summament particular obliguen a fer un anàlisi ampli i precís si en volem tenir una visió clara.

És evident que Convergència i Unió no ha guanyat aquestes eleccions. De fet, a Catalunya, totes les eleccions al Parlament Europeu celebrades des de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea les ha guanyat el PSC. Només en una ocasió (1994) CiU va ser la força guanyadora. És evident doncs qui –realment- ha perdut aquestes eleccions.

El govern desgasta, especialment en moments crítics com els que hem viscut aquests darrers anys. El partit al govern de França s’ha enfonsat. El partit al govern al Regne Unit s’ha enfonsat. A Catalunya, el partit al govern no només ha mantingut el nombre de vots sinó que l’ha augmentat en més de 110.000. No seria just dir que el partit al govern a Catalunya ha perdut aquestes eleccions.

El procés sobiranista que viu Catalunya és viscut de forma diferent per els ciutadans que estan a favor de la independència, els que hi estan en contra i els qui simplement demanen poder votar. Correspon als responsables polítics saber explicar amb claredat el procés pel qual passa el país, fer-ne un anàlisi acurat i millorar allò que no fem prou be per evitar, a tota costa, que la indefinició sobiranista esdevingui motiu de desafecció. Amb tot, a la vista dels resultats, ningú pot negar que els partits que donen suport al dret a decidir no hagin sortit reforçats.

Afirmar que el resultat d’aquestes eleccions ha afeblit el president de Catalunya és d’una mala fe manifesta. El president Mas té les eines que té, i no en són masses. Liderar aquest procés no és fàcil, per les raons que tots sabem o ens imaginem, però ningú pot negar la tasca que s’està portant a terme des del govern i els bons resultats obtinguts, especialment en l’àmbit de la internacionalització.

ERC ha guanyat aquestes eleccions a Catalunya. És evident que jugaven en un terreny adobat. Com és evident que, malgrat el seu suport parlamentari a CiU, el fet de no formar part del govern, de no baixar al camp a jugar el partit, els ha permès arribar al 25 de maig amb la samarreta neta de fang i suor i sense despentinar-se. Ara toca arremangar-se. És hora de redefinir el paper de tots els partits que donen suport al dret a decidir i, especialment, d’ERC, que no pot restar permanentment animant l’equip de CiU des de la banqueta. Cal baixar al camp i jugar.

Mentre aquesta redefinició no es produeixi, cal que mantinguem l’optimisme com a país i ens quedem amb els aspectes positius que ens ha deixat aquest 25M.

Europa ha vist com els catalans donem suport a aquells que aposten pel referèndum, s’ha visibilitzat que entre la societat catalana existeix un gran majoria que exigeix poder decidir democràticament el futur de Catalunya i hem donat un bon exemple d’europeisme amb un elevat índex de participació.

I l'última de les valoracions que cal que fem és, per a mi, la més important. Tal i com va dir el president Mas la mateixa nit electoral, “a la vista d’aquests resultats, el procés continua; ni un pas enrere”.

Aquest diumenge, el vot, per als qui donen la cara

Des de fa un bon grapat de mesos, ser català i afrontar una nova jornada a cop de titular resulta, molts dies, una tasca més aviat poc grata.

Afortunadament, aquest dimarts he tingut una grata sorpresa quan he llegit el volum de peticions de vot registrat a les oficines de Correus. A Catalunya, les peticions per poder votar per correu en aquestes eleccions europees han augmentat un 45% mentre que al conjunt de l’Estat espanyol han disminuït un 4,5%. Per alguns poden ser simples xifres, però estic segura que per a la majoria es tracta d’una dada summament positiva.

Amb tota seguretat, els experts en demoscòpia atribuiran aquestes dades a l’interès que genera entre els catalans el procés sobiranista que vivim. I segurament tenen raó. Però hi ha una altra dada, tant o més important, que no hem de perdre de vista.

L’eslògan que encapçalava la manifestació de la Diada del 2012 –Catalunya, nou Estat d’Europa- no era una simple frase; era l’expressió de la voluntat d’un poble que porta Europa al seu ADN des de fa 1.200 anys. No és un invent de quatre eixelebrats per distreure l’atenció. Europa és el nostre espai natural.

Hem sortit al carrer de forma festiva a demanar que ens deixin votar. El Parlament ha recollit el clam del poble de Catalunya i l’ha portat fins al les Corts Generals. Cada petició ha rebut un “no” per resposta per part del govern de l’Estat. I els catalans seguim defensant el nostre dret a decidir de forma pacifica i utilitzant les nostres institucions. Europa ens mira i ens admira. I aquest 25 de maig ens miraran amb més atenció encara. Aquest diumenge, el vot dels catalans serà un vot de reafirmació europea i un pas ferm per voler formar part, amb veu pròpia, d’aquest projecte comú.

Pocs es podien imaginar que en tant poc temps hauríem avançat tant. Sense dubte és un mèrit de la societat civil catalana que s’ha mobilitzat per demanar als seus governants, amb veu clara i ben alta, que ens deixin decidir el nostre futur. Que ens deixin decidir quin tipus de relació volem mantenir amb l’Estat espanyol i amb les institucions internacionals.

No és una tasca fàcil per aquells qui governen. Liderar un procés com aquest és summament complex, no per manca de suport dels ciutadans –que és evident- sinó per les actituds d’aquells que ofereixen el seu suport al president Mas mentre per sota de la taula fan anar la calculadora per comprovar com van les enquestes.

És de justícia que diumenge que ve anem a votar conscients de qui és qui en aquest escenari. Sabent diferenciar entre aquells que “fan” i aquells que diuen que “faran”. És l’hora de demostrar a Europa que els catalans donem ple suport a la gestió del govern de Catalunya, a aquells que donen la cara, i que deleguem la nostra confiança en l’eurodiputat Ramon Tremosa perquè sigui la veu dels catalans al Parlament Europeu. És de justícia.

Els catalans volem votar, i ara ho podem fer. No perdem aquesta oportunitat.