La veritat la sabrem el diumenge 1 d'octubre

Ara fa uns dies, les corts espanyoles van acollir l’acte de commemoració dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, aquelles que tenien l’origen en la campanya del “habla, pueblo, habla”. No em direu que no te delicte...

Podria haver estat una ocasió ideal per fer autocrítica de la qualitat de la democràcia a Espanya, tres dies després de sentir l’ex comissari José Manuel Villarejo explicant públicament com funcionen les clavegueres d’un Estat que continua creient en la “policia política”. Però tot plegat no va passar de l’enorme preocupació d’alguns per l’absència del rei emèrit i la condecoració a l’exministre Rodolfo Martin Villa, sobre el que es va dictar una ordre de captura internacional per crims contra la humanitat comesos durant la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria.

Vint-i-quatre hores després, el Parlament de Catalunya feia una demostració de millor salut democràtica, amb l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. 63.961 processos que van afectar 3.358 persones.

Entre els del “habla, pueblo, habla” que ara ens neguen les urnes i un Parlament de Catalunya fent el que hauria d’haver fet l’Estat fa molts anys, ens queda la imatge potent i poderosa del més de mig miler d’alcaldes (entre els que vàrem trobar a faltar Ada Colau) que vàrem omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) en una nova demostració d’unitat i de suport del món local al Govern de Catalunya.

No tenim por. Poden inhabilitar el President de Catalunya, el seu Govern, la mesa del Parlament i tots els seus diputats. Poden interrogar funcionaris en casernes de la Guardia Civil i amenaçar-nos amb una justícia administrada injustament. Però no hi ha prou presons per tancar-nos hi a tots. Dissabte, al paranimf de la UB, els alcaldes de Catalunya estàvem darrere del Govern. El dia 1 d’octubre, ens tindran al seu costat.

I com a “cirereta” a una setmana de “dragon khan” emocional, la premsa ens “obsequia” amb una nova enquesta que indica més de la meitat dels catalans volen un referèndum, encara que sigui sense acord amb l’Estat.

Diuen que hi ha veritats, mentides, i enquestes. Les enquestes aniran sortint, de mentides n’hem sentit i en sentirem, la veritat la sabrem el diumenge 1 d’octubre.

Gràcies, Carles

Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles, no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.

Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial. Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.

En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.

El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot, “Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.

Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.