Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només
despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A
l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten
canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més
demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha
possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles,
no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No
ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.
Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial.
Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora
de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol
conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant
paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.
En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi
que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera
d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires
arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es
posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.
El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que
ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha
estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot,
“Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et
va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.
Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire
cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.