Ara
fa uns dies, les corts espanyoles van acollir l’acte de commemoració dels 40
anys de les primeres eleccions democràtiques, aquelles que tenien l’origen en
la campanya del “habla, pueblo, habla”. No em direu que no te delicte...
Podria
haver estat una ocasió ideal per fer autocrítica de la qualitat de la
democràcia a Espanya, tres dies després de sentir l’ex comissari José
Manuel Villarejo explicant públicament com funcionen les clavegueres d’un
Estat que continua creient en la “policia política”. Però tot plegat no va
passar de l’enorme preocupació d’alguns per l’absència del rei emèrit i la
condecoració a l’exministre Rodolfo Martin Villa, sobre el que es va dictar una
ordre de captura internacional per crims contra la humanitat comesos
durant la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria.
Vint-i-quatre
hores després, el Parlament de Catalunya feia una demostració de millor salut democràtica,
amb l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos
instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. 63.961
processos que van afectar 3.358 persones.
Entre
els del “habla, pueblo, habla” que ara ens neguen les urnes i un Parlament de
Catalunya fent el que hauria d’haver fet l’Estat fa molts anys, ens queda la
imatge potent i poderosa del més de mig miler d’alcaldes (entre els que vàrem
trobar a faltar Ada Colau) que vàrem omplir el paranimf de la Universitat de
Barcelona (UB) en una nova demostració d’unitat i de suport del món local al
Govern de Catalunya.
No
tenim por. Poden inhabilitar el President de Catalunya, el seu Govern, la mesa
del Parlament i tots els seus diputats. Poden interrogar funcionaris en
casernes de la Guardia Civil i amenaçar-nos amb una justícia administrada
injustament. Però no hi ha prou presons per tancar-nos hi a tots. Dissabte, al paranimf
de la UB, els alcaldes de Catalunya estàvem darrere del Govern. El dia 1
d’octubre, ens tindran al seu costat.
I
com a “cirereta” a una setmana de “dragon khan” emocional, la premsa ens
“obsequia” amb una nova enquesta que indica més de la meitat dels catalans
volen un referèndum, encara que sigui sense acord amb l’Estat.
Diuen
que hi ha veritats, mentides, i enquestes. Les enquestes aniran sortint, de
mentides n’hem sentit i en sentirem, la veritat la sabrem el diumenge 1
d’octubre.