Amb les coses de menjar no es juga

En els darrers anys la paraula crisi s’ha incrustat de tal forma en el nostre vocabulari habitual que sovint correm el risc de perdre l’autentica noció del seu significat.

Per a la majoria dels ciutadans, l’esclat de la bombolla immobiliària, Goldman Sachs, la “Troica”, el “tot poderós” Mario Draghi, la prima de risc o les preferents, s’han convertit en estacions i personatges d’una mena de túnel del terror sense llum al final que qui més qui menys travessa com pot. Son termes difícils d’entendre per aquells que no pertanyem al món de les finances. Però quan de veritat entenem com pot ser de dura la situació, és quan arriba l’hora d’anar a fer la compra de la setmana. Els mateixos diners que abans servien per garantir plat a taula durant uns dies, sovint son insuficients per alimentar una família.

Conèixer les xifres de demanda d’assistència a ong’s i institucions benèfiques fa que s’encongeixi el cor del més insensible. Però és quan coneixem l'esgarrifosa quantitat d’aliments que acaben a les escombraries, que la nostra comprensiAmb les coses de es jugadstil deó toca el seu límit.

A Catalunya es llencen 262.471 tones d’aliments sòlids que serien aprofitables. El 58% del malbaratament dels aliments es produeix a les llars particulars (151.800). Cada any es malbaraten 34,9 kl. d’aliments per habitant, equivalent a 112€ per persona i any. Aquesta xifra equival a llençar el menjar consumit durant vint-i-cinc dies i mig. Amb aquest menjar, es podrien nodrir més de 500.000 persones cada any.

Davant d’aquestes xifres és impossible no recordar que l’espècie humana te una injustificable tendència a no valorar les coses fins que en sent la mancança. Aquesta certa "decadència de la nostra societat" ens hauria de commoure i fer-nos sacsejar, encara més, la consciència.

Aquests dies s’ha engegat la campanya “Prou malbaratar aliments; què pots fer tu per aprofitar el menjar?”. Des de l’Ajuntament de Calella ens hem adherit a aquesta campanya destinant tota la nostra dedicació a promoure un canvi d’actitud en aquest àmbit. Us demano que hi pareu molta atenció. Preneu nota dels consells que rebreu i treballem per aconseguir, entre tots, que els aliments arribin a tothom.

En periodisme, tot s’hi val?

L’escriptor i periodista anglès George Orwell va pronunciar una frase que ha voltat per les aules de les facultats de periodisme de tot el món fins als nostres dies; “Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta son relacions publiques.”

Es clar que, si entenem les relacions públiques com el conjunt d’accions de comunicació estratègica coordinades destinades a enfortir vincles amb públics diversos amb l’objectiu d’aconseguir consens, fidelitat i suport en accions presents i futures, el cas de Pedro J. Ramírez obligaria Orwell a matisar el que, d’entrada, semblaria una reflexió impecable.

Estic segura que m’entendreu molt bé tots aquells que diumenge passat vàreu veure “Salvados” a La Sexta.

Acompanyat de l’home que set dies abans ens va fer creure que el 23F va ser una pel·lícula de José Luis Garci (passant per damunt de les emocions i pors de tanta gent que aquell dia varen patir especialment atès el seu activisme anti-franquista) l’implacable Pedro J. Ramírez, amb la postura relaxada de qui se sap alliberat de responsabilitats i amb un notable punt de ressentiment, va respondre les preguntes d’en Jordi Evole, que no difereixen massa de les que li voldria fer qualsevol ciutadà que, en un moment o altre, s’ha llevat corprès per algun dels seus titulars de fonament dubtós i indubtable capacitat incendiaria.

El tàndem que formen polítics i periodistes s’ha anat consolidant durant les darreres dècades fins al punt d’originar escenaris com el que configuren mitjans com La Razón i El Mundo amb Francisco Marhuenda i (fins fa poc) Pedro J. Ramírez. Eines que –a ningú se li escapa- s’han sabut posar al servei de dos sectors d’una mateixa ideologia. I com diu la saviesa popular, quan dos es barallen, rep el tercer. I aquí apareixem els “catalans separatistes i insolidaris” que durant els darrers anys han servit per fer córrer la tinta per les rotatives d’aquests dos mitjans.

Com a mostra, els falsos documents publicats per El Mundo en plena campanya de les eleccions catalanes del 2012 contra el president Mas i la família Pujol. A “Salvados”, Pedro J. reconeix que la publicació d’aquests documents va influir en el resultat d’aquelles eleccions, a l’hora que es defensa de les acusacions d’intencionalitat dient que El Mundo va publicar aquest fals document en el moment en que el va rebre, essent la coincidència amb la campanya a Catalunya un fet merament casual.

A l’hora d’exigir ètica professional, sembla que únicament els polítics estem en el punt de mira. Personatges com Francisco Marhuenda (vegeu la portada de La Razón del 3 de març, al peu d'aquest post) o Pedro J. Ramírez, se situen més enllà del bé i del mal convençuts que el codi deontològic dels periodistes no va amb ells i només és un document per penjar, ben emmarcat, en alguna paret del Col·legi.