Qui més qui menys recorda amb certa nostàlgia aquelles tardes d’infantesa en que, a fora, llamps i trons recomanaven quedar-se a casa i aprofitàvem per treure el joc de l’Oca per matar el temps. Si fa o no fa, és el que fan ara Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera quan, sentint la que esta caient a fora, tiren als daus amb l’única intenció de fer un “d’investidura a investidura, i tiro perquè res no m’atura” mentre, a falta de l’àvia que ens preparava el berenar, s’entretenen al faristol omplint el temps de paraules buides, amb cara de pocs amics –mai millor dit- mentre els més trapelles es mostren transgressors petonejant-se davant de la bancada del Partit Popular, per escarni del protegit de l’Àngel Marcelo.
Rajoy ha defugit del tràngol de perdre les dues votacions de la seva sessió d’investidura mentre a Sánchez no li ha importat estavellar-se contra el mur de la geometria invariable a canvi d’uns minuts de televisió que li permetin marcar perfil davant dels qui, dins de casa, ja redacten la seva esquela. I en un racó del Congrés dels Diputats, els partits anomenats –en clau espanyola- minoritaris, observem aquesta mena de joc dels disbarats –com diria Martí i Pol- “amb discreció i respecte pels altres, que s’esforcen a representar dignament el seu paper”, tot i l’indigne paper d’un Patxi Lopez que ha de sentir com el cap de l’Estat li etziba un reial “quan us aclariu, tornes”.
Surten veus dins del PP que demanen un pas al costat de Mariano Rajoy, mentre Sánchez anuncia cofoi que no donarà suport ni a Rajoy ni a cap candidat del PP, Iglesias insisteix que no vol saber res amb ningú però es postula com a vicepresident i Rivera confirma que “si hi ha maror, hi ha peix en abundor”.
A Madrid, els dipositaris de la nova i vella política, de la política de sempre, de la mai vista i de la política ficció, cauen plegats a la casella 52 (la presó) on perden tres tirades, mentre molts creuem els dits perquè els daus no els portin a la casella 58 on treu el cap la calavera; el fantasma d’unes noves eleccions. I a Catalunya? Com dirien els nois de Canet; “narinan, narinan, narinan...”. Això si, ara que ja els hem vist sense maquillatge, ens podríem estalviar la campanya i anar, directament, a la casella de sortida.