Aquesta que ara acabem és la setmana de la política en majúscules. Ha estat la setmana del Debat sobre l'Orientació Política General del Govern, allò que abreviem com a Debat de Política General i que les TIC s'han encarregat de reduir a #dpg.
El de l'any passat va ser un dels més transcendentals de la història, després que el president Mas convoqués eleccions anticipades en resposta al clam ciutadà de la Diada del 2012. Però qualificar aquest com un debat més, seria una tremenda injustícia. Aquest no ha estat un debat més.
El Debat de Política General (DPG) celebrat aquesta setmana al Parlament de Catalunya s'ha desenvolupat en un moment històric de transcendència evident. Ha estat aquell en que el Parlament de Catalunya, en tant que reflex de la societat catalana, ha fet un pas ferm per deixar enrere allò del "què volem ser?" per començar a escriure la història. I serà aquesta història la que jutjarà si hem estat dignes d'aquest moment.
A totes les nacions, tard o d'hora, els arriba el moment de fer un pas endavant i reclamar un estat propi. Aquest moment havia d'arribar a Catalunya. Aquest moment és ara.
Si tenim la fortuna de ser els escollits per viure aquest moment és, en bona part, gràcies al pòsit que ens han deixat un munt de generacions que ja no hi son. No els podem fallar. Com no podem fallar a les generacions que vindran. Si no aprofitem aquest moment, les generacions futures no ens ho perdonaran mai. No podem fer ni un pas enrere, ni podem fer un pas en fals. L'obsessió de Convergència i Unió.
El de l'any passat va ser un dels més transcendentals de la història, després que el president Mas convoqués eleccions anticipades en resposta al clam ciutadà de la Diada del 2012. Però qualificar aquest com un debat més, seria una tremenda injustícia. Aquest no ha estat un debat més.
El Debat de Política General (DPG) celebrat aquesta setmana al Parlament de Catalunya s'ha desenvolupat en un moment històric de transcendència evident. Ha estat aquell en que el Parlament de Catalunya, en tant que reflex de la societat catalana, ha fet un pas ferm per deixar enrere allò del "què volem ser?" per començar a escriure la història. I serà aquesta història la que jutjarà si hem estat dignes d'aquest moment.
A totes les nacions, tard o d'hora, els arriba el moment de fer un pas endavant i reclamar un estat propi. Aquest moment havia d'arribar a Catalunya. Aquest moment és ara.
Si tenim la fortuna de ser els escollits per viure aquest moment és, en bona part, gràcies al pòsit que ens han deixat un munt de generacions que ja no hi son. No els podem fallar. Com no podem fallar a les generacions que vindran. Si no aprofitem aquest moment, les generacions futures no ens ho perdonaran mai. No podem fer ni un pas enrere, ni podem fer un pas en fals. L'obsessió de Convergència i Unió.
No han faltat les veus (les de sempre) que han atribuït al dret a decidir una suposada divisió entre catalans. Solen ser els mateixos que des de Madrid diuen que es trencarà abans Catalunya que Espanya. Son aquells que quan se'ls proposa diàleg, es tanquen en el discurs de la por, la resignació i l'amenaça. I així no es construeix un futur. Parlar de dret a decidir és parlar de democràcia i la democràcia, mai divideix. La democràcia s'expressa en les urnes, i les urnes no son mai un problema, sinó una solució.
No ens deixem enredar per qui demana treballar per la majoria silenciosa quan en realitat el que busca és silenciar la gran majoria. El Grup Parlamentari de CiU no fa sinó complir un programa electoral i complir amb el compromís assumit amb els electors no és un deliri, és una obligació. Com és una obligació buscar el suport necessari per poder tirar endavant, des del Parlament, allò que les persones ja està tirant endavant des del carrer.
Aquest és el compromís de CiU; fer-ho be, per fer-ho possible.
Aquest és el compromís de CiU; fer-ho be, per fer-ho possible.