Les persones que vàrem tenir la sort de viure amb més o menys intensitat, amb més o menys proximitat la transició democràtica dels anys setanta i que ara tenim el privilegi de viure la transició nacional de la dècada present, ens és molt difícil no fer comparacions.
Als anys 70, hi havia un fort consens a l’entorn de tres lemes, que l’Assemblea de Catalunya va saber popularitzar. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.” Els partits polítics, en molts casos poc estructurats i organitzats, amb clares excepcions, varen saber acceptar, alguns més que d’altres, que la societat civil portes la veu cantant en tot el procés. Associacions de veïns, entitats culturals, partits polítics i organitzacions sindicals en conformaven la principal composició. Tots a una. Els partits polítics també.
No podem oblidar algunes discussions importants al si de l’Assemblea de Catalunya, a l’entorn del retorn del President Tarradellas, del paper de la Coordinadora de Forces polítiques, etc. Però si hi havia un element comú, era l’absència total i absoluta d’enfrontaments gratuïts, dels que dividien més que no ajuntaven, dels que volien posar l’accent en la diferència i no en el que era comú.
Personalitats de la talla i tarannà polític de Miquel Sellarés, Pere Portabella, Agustí de Semir, Josep Benet, Joan Colomines, Lluis Maria Xirinacs, Jordi Carbonell, i un llarg etc, entre persones independents, intel·lectuals, professors, escriptors, pintors, varen ser capaços de marcar un tarannà d’un rigor democràtic, d’un posar en valor, primer de tot, els valors democràtics, i d’una praxis de respecte a les institucions, que en bona mesura ara enyorem.
Però no solament això. Líders dels partits polítics hegemònics en aquell moment, Joan Raventós, Pallach, Antoni Gutiérrez (Guti), Gregori López Raimundo, Trias Fargas, Heribert Barrera, Josep Solé Barberà, Jordi Solé Tura, Josep Andreu Abelló, Joan Coll i Alentorn, i un llarg etc., eren tot homes, perdó, senyors de la política. I en el seu discurs, en la seva praxis, hi havia la voluntat de buscar elements de coincidència i no d’enfrontament. De sumar i no de dividir.
I tots aquests elements varen fer possible que ningú poses en dubte els eixos essencials de la transició democràtica del país. Ja aconseguits els objectius, i solament desprès d’això, algunes persones es varen desmarcar, per voluntat d’anar més o menys enllà. Per exemple Heribert Barrera no va voler votar la Constitució de 1978. Però, quan va prendre aquesta decisió, el camí principal ja estava fet.
Fem ara un salt fins al 2013, i podrem veure que en bona part el panorama és absolutament desolador. Quina poca talla política! Quant de tactisme! Quant de cinisme!
És evident que Pere Navarro, no és ni el Joan Raventos ni en Pallach, igual de clar és la comparació entre Joan Herrera i l’Antoni Gutierrez (Guti) o el Gregori LòpezRaimundo , amb aquests perfils polítics Navarro-Herrera , que anteposen el tactisme i la demagògia política al País,malauradament la memòria del passat no té res a veure amb la poca alçada política d’alguns protagonistes de la política actual.
Ara més que mai cal que tots plegats sumem la voluntat per exercir la democràcia i està al costat del President Mas, només això podrem construir el nostre futur.
Molt sovint cal mirar al passat i aprendre del nostre propi mirall.
Als anys 70, hi havia un fort consens a l’entorn de tres lemes, que l’Assemblea de Catalunya va saber popularitzar. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.” Els partits polítics, en molts casos poc estructurats i organitzats, amb clares excepcions, varen saber acceptar, alguns més que d’altres, que la societat civil portes la veu cantant en tot el procés. Associacions de veïns, entitats culturals, partits polítics i organitzacions sindicals en conformaven la principal composició. Tots a una. Els partits polítics també.
No podem oblidar algunes discussions importants al si de l’Assemblea de Catalunya, a l’entorn del retorn del President Tarradellas, del paper de la Coordinadora de Forces polítiques, etc. Però si hi havia un element comú, era l’absència total i absoluta d’enfrontaments gratuïts, dels que dividien més que no ajuntaven, dels que volien posar l’accent en la diferència i no en el que era comú.
Personalitats de la talla i tarannà polític de Miquel Sellarés, Pere Portabella, Agustí de Semir, Josep Benet, Joan Colomines, Lluis Maria Xirinacs, Jordi Carbonell, i un llarg etc, entre persones independents, intel·lectuals, professors, escriptors, pintors, varen ser capaços de marcar un tarannà d’un rigor democràtic, d’un posar en valor, primer de tot, els valors democràtics, i d’una praxis de respecte a les institucions, que en bona mesura ara enyorem.
Però no solament això. Líders dels partits polítics hegemònics en aquell moment, Joan Raventós, Pallach, Antoni Gutiérrez (Guti), Gregori López Raimundo, Trias Fargas, Heribert Barrera, Josep Solé Barberà, Jordi Solé Tura, Josep Andreu Abelló, Joan Coll i Alentorn, i un llarg etc., eren tot homes, perdó, senyors de la política. I en el seu discurs, en la seva praxis, hi havia la voluntat de buscar elements de coincidència i no d’enfrontament. De sumar i no de dividir.
I tots aquests elements varen fer possible que ningú poses en dubte els eixos essencials de la transició democràtica del país. Ja aconseguits els objectius, i solament desprès d’això, algunes persones es varen desmarcar, per voluntat d’anar més o menys enllà. Per exemple Heribert Barrera no va voler votar la Constitució de 1978. Però, quan va prendre aquesta decisió, el camí principal ja estava fet.
Fem ara un salt fins al 2013, i podrem veure que en bona part el panorama és absolutament desolador. Quina poca talla política! Quant de tactisme! Quant de cinisme!
És evident que Pere Navarro, no és ni el Joan Raventos ni en Pallach, igual de clar és la comparació entre Joan Herrera i l’Antoni Gutierrez (Guti) o el Gregori LòpezRaimundo , amb aquests perfils polítics Navarro-Herrera , que anteposen el tactisme i la demagògia política al País,malauradament la memòria del passat no té res a veure amb la poca alçada política d’alguns protagonistes de la política actual.
Ara més que mai cal que tots plegats sumem la voluntat per exercir la democràcia i està al costat del President Mas, només això podrem construir el nostre futur.
Molt sovint cal mirar al passat i aprendre del nostre propi mirall.