L’acarnissament amb que alguns s’estan prenent aquesta campanya supera els límits que hem pogut veure des de la instauració de la democràcia fins al punt de deixar en ridícul a aquells que situaven la seva estratègia al límit de les línies vermelles que el sentit comú i la bona educació ens obliguen a respectar.
No per esperades ens deixen de sorprendre las maneres amb que la maquinaria de l’Estat es posa en marxa per difondre "esborranys" que no han vist ni aquells que n’haurien de ser els autors, a les ordres d’un ministre d’Interior que deixa palesa la seva discutible competència quan no es capaç d’imposar la seva autoritat per aclarir si algun agent de la policia espanyola, tant se val si de l’escala bàsica o d’elevat rang, ha redactat el qüestionat document a esquenes de la justícia.
La caverna mediàtica espanyola sembla decidida a fer costat a aquella Espanya en blanc i negre que per fi s’adona que a Catalunya passa alguna cosa – que no vol dir que ho hagin entès – i posen al servei de la casposa “unidad nacional” totes les eines al seu abast, incloent el diari que, encara avui, defensa que els atemptats del 11M a Madrid van ser obra d’ETA.
La generació que hem tingut l’estranya fortuna de veure renéixer la llibertat després de 40 foscos anys de franquisme, assistim sorpresos a la transformació de l’espectacle de la democràcia en el circ dels disbarats. Mentre els mon ens mira amb atenció, pels platós de televisió espanyols desfilen tota mena de presumptes savis disposats a competir en un joc on guanya aquell que la diu més grossa.
La ja maltractada lleialtat institucional, ha deixat finalment la UVI per passar a millor vida, deixant davant nostre un panorama desolador de difícil digestió pels qui, a contracor, seguim fidels al nostre compromís de garantir el dret d’un poble a decidir, de manera democràtica, pacifica i constructiva.
Fa ben pocs dies, el president Mas advertia que es produirien atacs contra la seva persona. No es va equivocar. No han tardat. Tampoc ens ha de sorprendre. És evident que la força amb la que el poble de Catalunya ha mostrat, aquesta vegada, la seva decisió ferma a prendre la paraula, -ho vulguin o no-, ha portat als estaments més grisos d’una Espanya addicte al passat, a dirigir la seva destral al cap més visible del que consideren un obstacle a la seva idea de nació; el seu president.
A aquesta campanya, com qui diu, li queden hores. Ara més que mai tenim la prova de que no és una campanya qualsevol. Ara ningú pot posar en dubte que no ens ho posaran fàcil. Ara és un bon moment per recuperar les paraules amb que el president Mas va prendre possessió ara fa dos anys; “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”.