Que Catalunya esta vivint uns esdeveniments que marcaran un punt i a part en la seva història és una qüestió que, a hores d’ara, ningú posa en dubte.
La multitudinària manifestació de l’11 de setembre va significar un punt d’inflexió a partir del qual els esdeveniments s’han succeït a un ritme vertiginós fins a portar Catalunya al punt més proper a la plena sobirania que hagi pogut estar mai en els últims 300 anys.
Aquells que ni ens entenen, ni ens volen entendre, es mostren sorpresos per la reacció dels catalans acostumats a callar i a pagar. En canvi nosaltres ho entenem tot a la primera cada vegada que sentim declaracions com la del ministre José Ignacio Wert. Explicar com hem arribat fins aquí ens pot donar tantes versions com persones ens ho expliquin, però segurament poques seran tant precises com la que el propi president Mas ens va donar en la seva impecable intervenció en l’acte d’obertura de l’últim Debat de Política General celebrat al Parlament: Catalunya genera prou recursos amb el seu propi esforç col·lectiu. Molts d’aquests recursos se’n van i no tornen. Els que se’ls queden no volen negociar una proposta àmpliament aprovada per aquest Parlament. Apareixem com a malgastadors, i les agencies de qualificació ens baixen el “rating”. Això ens tanca les portes dels mercats financers i hem d’anar a demanar els diners a qui te la clau de la caixa. I quan ho fem, la història acaba, normalment, amb alguna frase memorable de l’estil “mientras unos pagan, Catalunya pide”.
Aquestes poques paraules son de sobres suficients per fer entendre el nostre malestar amb l’Estat que ens administra, però sempre hi ha qui es vol fer el sord i, no tenint-ne prou amb mostrar-se al país amb una edició de luxe de la Constitución sota el braç, amenaça amb utilitzar tots els elements al seu abast per impedir la màxima expressió de l’exercici democràtic, que no és altre que el d’escoltar el poble a través de les urnes.
Reaccions com aquesta, malauradament, no ens sorprenen. La història recent del nostre país és plena d’atacs a les nostres ànsies de voler “ser”. El que ens pot fer mal de veritat, son les reaccions internes que qüestionin el compromís del president Mas. El camí que acabem d’encetar serà curt si no sabem unir esforços per avançar en una mateixa direcció. No ens podem deixar portar per aquells que pensen que la convocatòria d’eleccions anticipades respon a motius electoralistes. És evident que unes eleccions es convoquen per guanyar. Ningú vol perdre unes eleccions. I molt menys aquestes. Son les que han de donar la majoria suficient per afrontar amb garanties d’estabilitat un procés que difícilment es tornarà a presentar. Un referèndum com el que es planteja, no el pot convocar un Parlament que no hagi rebut el suport d’una societat prou solida i rotunda.
Des de l’impuls de la Casa Gran del Catalanisme fins a la constitució d’un govern amb independents i, fins i tot, amb la presencia d’un militant del PSC, CiU ha donat prou mostres de la seva disposició comptar amb tothom. Ara només ens cal que tothom faci confiança a un projecte que ha d’implicar a tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Fins i tot, a aquells que no creuen en un estat propi, perquè el futur de la nostra nació, també és d’ells.
No ens deixem trair per la pressa. En aquest procés cal mostrar serenor i esperit constructiu. Que se sàpiga que anem a defensar un projecte propi que no va contra ningú, que té unes condicions i que està subjecte a una democràcia en estat pur, a majories socials i a un esperit pacífic.
Aquells que ni ens entenen, ni ens volen entendre, es mostren sorpresos per la reacció dels catalans acostumats a callar i a pagar. En canvi nosaltres ho entenem tot a la primera cada vegada que sentim declaracions com la del ministre José Ignacio Wert. Explicar com hem arribat fins aquí ens pot donar tantes versions com persones ens ho expliquin, però segurament poques seran tant precises com la que el propi president Mas ens va donar en la seva impecable intervenció en l’acte d’obertura de l’últim Debat de Política General celebrat al Parlament: Catalunya genera prou recursos amb el seu propi esforç col·lectiu. Molts d’aquests recursos se’n van i no tornen. Els que se’ls queden no volen negociar una proposta àmpliament aprovada per aquest Parlament. Apareixem com a malgastadors, i les agencies de qualificació ens baixen el “rating”. Això ens tanca les portes dels mercats financers i hem d’anar a demanar els diners a qui te la clau de la caixa. I quan ho fem, la història acaba, normalment, amb alguna frase memorable de l’estil “mientras unos pagan, Catalunya pide”.
Aquestes poques paraules son de sobres suficients per fer entendre el nostre malestar amb l’Estat que ens administra, però sempre hi ha qui es vol fer el sord i, no tenint-ne prou amb mostrar-se al país amb una edició de luxe de la Constitución sota el braç, amenaça amb utilitzar tots els elements al seu abast per impedir la màxima expressió de l’exercici democràtic, que no és altre que el d’escoltar el poble a través de les urnes.
Reaccions com aquesta, malauradament, no ens sorprenen. La història recent del nostre país és plena d’atacs a les nostres ànsies de voler “ser”. El que ens pot fer mal de veritat, son les reaccions internes que qüestionin el compromís del president Mas. El camí que acabem d’encetar serà curt si no sabem unir esforços per avançar en una mateixa direcció. No ens podem deixar portar per aquells que pensen que la convocatòria d’eleccions anticipades respon a motius electoralistes. És evident que unes eleccions es convoquen per guanyar. Ningú vol perdre unes eleccions. I molt menys aquestes. Son les que han de donar la majoria suficient per afrontar amb garanties d’estabilitat un procés que difícilment es tornarà a presentar. Un referèndum com el que es planteja, no el pot convocar un Parlament que no hagi rebut el suport d’una societat prou solida i rotunda.
Des de l’impuls de la Casa Gran del Catalanisme fins a la constitució d’un govern amb independents i, fins i tot, amb la presencia d’un militant del PSC, CiU ha donat prou mostres de la seva disposició comptar amb tothom. Ara només ens cal que tothom faci confiança a un projecte que ha d’implicar a tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Fins i tot, a aquells que no creuen en un estat propi, perquè el futur de la nostra nació, també és d’ells.
No ens deixem trair per la pressa. En aquest procés cal mostrar serenor i esperit constructiu. Que se sàpiga que anem a defensar un projecte propi que no va contra ningú, que té unes condicions i que està subjecte a una democràcia en estat pur, a majories socials i a un esperit pacífic.