Sr. Presidente, como valora el gobierno el acuerdo alcanzado entre los gobiernos del Reino Unido y de Escocia para celebrar un referéndum sobre la independencia de Escocia el 2014? Aquesta era la pregunta que vaig fer al president Rajoy durant la última sessió de control al govern per part del Senat. A priori no sembla una pregunta massa difícil de respondre. I aquesta va ser la seva resposta; “a mi nadie me ha pedido un referendum”.
Rajoy es va limitar a dir que al govern espanyol no li correspon fer valoracions sobre l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia. I es va quedar tant ample... Ben mirat, li podria haver preguntat que opina sobre la demostració de democràcia feta pel Regne Unit en comparació amb l’actitud mantinguda pel govern espanyol. Però això hauria suposat rebaixar el llistó polític al nivell al que ens te acostumats el Partit Popular de la majoria “absolutista”.
Tirar pilotes fora és una reacció comprensible per part del representant d’un govern que pretén espanyolitzar els nens a les escoles, que amenaça des del Parlament Europeu amb enviar l’exercit a impedir qualsevol intent d’exercici democràtic, que envia els caces de l’exercit de l’aire a sobrevolar Catalunya a poca alçada i que esbomba la seva predisposició a vetar la permanència de Catalunya a Europa en cas de constituir-se en estat.
Ni el milió i mig de manifestants de l’11 de setembre, ni els reiterats suports de Catalunya en els moments més difícils de la història recent d’Espanya, en contraposició amb la deslleialtat institucional, el dèficit fiscal i la invasió competencial van servir per arrencar de Rajoy cap “mea culpa” que obris la porta al diàleg.
El premier britànic, David Cameron, va saber argumentar molt be la seva decisió davant de la petició del seu homòleg escocès, Alex Salmond, de convocar un referèndum per a la independència; “quan un partit guanya les eleccions amb una proposta de referèndum d’autodeterminació al seu programa, un govern democràtic no s’hi pot oposar, sinó que ha de posar els mitjans perquè la voluntat expressada pel poble es pugui materialitzar.” Quina extraordinària lliçó de democràcia. La llei al servei de la democràcia, en lloc d’esdevenir la seva gàbia.
De que te por el president Rajoy? De la voluntat d’un poble? Del diàleg? De la democràcia? La Constitució no pot ser una gàbia per la democràcia, i molt menys quan aquesta Constitució és posterior a la restauració de la Generalitat l’any 1977. Aquesta Constitució no és el marc originari de l’autonomia de Catalunya. El marc de la nostra autonomia és la història i la legitimitat de tot un poble.
Amb tot, vull pensar que em vaig sortir amb la meva perquè fent gala de la seva habitual mania de dir que no farà una cosa per acabar fent-la, després de dir que no li pertocava valorar l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia, Rajoy va dir que aquell referèndum se celebrarà d’acord amb la legalitat vigent al Regne Unit. De peus a la galleda. Una nova lliçó de democràcia, aquesta vegada, per la intocable Constitució.
“Yo no tengo la competencia –para autorizar un referendum- és de las Cortes Generales”, va dir Rajoy, referint-se a les Corts Generals on utilitza la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.
Però la perla de la seva intervenció encara estava per venir. Poc em podia esperar que Rajoy tingués al “valor” de dir que el president Mas li va fer xantatge durant la trobada mantinguda a Moncloa. Imagino que es refereix a la negativa de Mas a portar la proposta de pacte fiscal al Congrés, escarmentat per les voltes que va fer l’Estatut abans d’acabar esquarterat pel Constitucional del puro i els toros.
Rajoy es va mostrar sorprès pel posterior anunci d’avançament electoral del president da Catalunya. Tampoc em va estranyar. El president Mas va deixar molt clar que l’avançament d’eleccions responia a la impossibilitat manifesta de portar endavant un programa electoral basat en el pacte fiscal. I davant de la impossibilitat de complir les promeses electorals, calien unes noves eleccions. Imagino que aquest raonament tant simple s’ha de fer farregós per algú que continua governant després d’haver dilapidat la practica totalitat del seu programa electoral.
Som diferents. No descobreixo res dient això. Els catalans ho hem tingut sempre molt clar. La part positiva de tot plegat és que ara, també, ho comença a tenir clar Europa i la resta del mon, i això és el que preocupa a l’Espanya de Wert, Aguirre, Montoro, Aznar, Cospedal i, evidentment, Rajoy.
Catalunya no ha estat mai un poble derrotat. En els moments més foscos de la nostra història hem estat capaços d’aixecar-nos i seguir caminant. Fa dies que torna a ser fosc, però el dia 25 de novembre, ens tornarem a aixecar, i tornarem a caminar.