Quan els fonaments del govern Zapatero tremolaven anunciant l’imminent caiguda del socialisme espanyol, van proliferar les veus dels qui entre l’optimisme i la resignació, apuntaven a que el Partit Popular, al menys, no deia mentides i, venint d’on veníem, a més d’un li podia semblar musica celestial. Poc ens podíem pensar que encara ens quedava descobrir noves “sensacions”. El Govern popular ens sorprèn amb una nova jugada en la tramposa partida del “ja t’ho pagaré”. Aquesta es diu, “no t’ho penso pagar”.
I no m’estic referint als 750 milions de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya que arrosseguem de l’era ZP, ni dels 250 milions de l’any passat, que no acaben de venir. M’estic referint a una llei, la de la Dependència que va tirar endavant si o si, amb el compromís que el Govern de l’Estat aportaria la mateixa proporció que la Generalitat per complir amb les dotacions que se’n deriven.
L’any passat, el govern de Catalunya va destinar, per aquest concepte, 907 milions d’Euros. L’Estat 258. I per si no n’hi hagués prou, hem de sentir que aquest any hi destinaran 48 milions menys.
No es tracta de diners per fer carreteres ni autopistes, ni per rescatar els peatges, ni per fer vies per a mercaderies que ens connectin amb Europa, ni ave’s que no porten a enlloc. Ni molt menys per fer aeroports a on només aterren els coloms. Estem parlant de persones. Persones que per l’edat o per una mala jugada de la vida, es veuen incapaces de valdre’s per si mateixes i necessiten d’un suport que, com tot, te un cost.
Sento ràbia quan sento parlar de les xifres del dèficit fiscal. Sento decepció quan veig la injustícia amb que es reparteix el pressupost per inversions entre comunitats autònomes, en funció d’on se celebraran les pròximes eleccions autonòmiques. Sento frustració quan veig que aquell que no ens paga, ens exigeix que reduïm el dèficit sota amenaça d’intervenció. El que sento quan veig la mirada absent d’algú que necessita com l’aire que respira de l’ajut que li atorga la llei de la Dependència; això no ho puc dir amb paraules.
