Treballant per a tothom i, primer, Calella

La mateixa nit del recompte electoral, el llenguatge no verbal de tots els que hem estat candidats ja deixa entreveure la predisposició de cadascun a dialogar, pactar, fer govern o oposició. I en aquest sentit, Calella no és una excepció.

La tradició em feia responsable, com a candidata de la llista més votada, d’iniciar el diàleg amb tots aquells que volguessin parlar per trobar –o no...- vies d’entesa cap a governs sòlids. No són temps de confrontació. Són temps de col·laboració. De ma estesa a tots aquells que ens vulguin acompanyar, d’una manera o altra, en el mandat que comença el 13 de juny.

Amb ERC compartim la manera de fer en projectes específics i, especialment, el compromís de País. Amb les CUP compartim la voluntat de seguir millorant els processos de participació. Hi treballarem plegats, n’estic segura. Amb el PP ens trobarem –segur- en diversos projectes específics de ciutat, tot i que el model de País ens separa, i molt. Amb IC-V ha estat difícil. Hem topat amb un discurs propi de la “vella política”, la del frontisme, dels “bons i els dolents”. No és una actitud positiva per fer avançar la ciutat.

Amb el PSC tot ha estat molt més fàcil. Ja fa dues legislatures que compartim el relat de ciutat. Hem endegat projectes sobre la base de la coherència. Hem trobat agraïment i compromís. Hem sabut trobar punts de coincidència a l’hora que hem respectat els espais que cadascú necessita preservar.

Aquest dimarts, amb el futur tinent d’alcalde, Josep Torres, hem signat l’acord que permetrà que CiU i PSC compartim els pròxims quatre anys de govern a Calella. Un document que posa negre sobre blanc tot allò en el que ens comprometem a treballar plegats i -no menys important- allò en el que ens donarem plena independència i llibertat d’actuació; qualsevol qüestió que impliqui posicionar-se sobre el debat sobiranista.

Volem governar, a ple rendiment, des del minut 0.

Dissabte es va jugar un partit

Foto: El Periodico

Dissabte passat es va jugar un partit de futbol. És bo recordar-ho, perquè sembla que dissabte només s’hagués xiulat un himne.

La utilització del futbol per expressar inquietuds polítiques, ve de tant lluny com ens pugui portar la memòria. Seria ingenu pensar que l’atractiu d’un Barça-Madrid rau, únicament, en l’interès estrictament esportiu.

Hi ha moments en que els xiulets son tant previsibles, que fins i tot s’incorporen a l’escaleta d’un acte de gran repercussió. Recordem, per exemple, com l’any 1992, es va accedir a incorporar Els Segadors a l’acte d’inauguració dels JJOO, a canvi de que l’himne de Catalunya sonés quan fes la seva entrada, a l’Estadi Olímpic, el cap de l’Estat, moment en que s’intuïen uns xiulets que van destacar menys amb l’himne espanyol, amb el Rei ja al seu lloc.

Però si alguna cosa em sorprèn especialment de tot aquest embolic de xiulets, és comprovar com el govern de l’immobilista Rajoy del plasma, el del “qui dia passa any empeny”, torna a fer una demostració d’espectacular rapidesa emetent comunicats abans, durant i després de la xiulada de dissabte. Abans, amb la carta enviada al Club pel secretari d’estat de seguretat i el Consell Superior d’Esports, demanant que “no es produeixin alteracions que puguin afectar els símbols de l’estat”. Durant, quan mentre es jugava la segona part del partit, el govern espanyol va emetre un comunicat criticant l’agressió als símbols nacionals. I després, quan La Comissió Estatal contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància en l'Esport –òrgan amb important presencia de membres del PP- decideix obrir un expedient informatiu a les persones i les entitats que van fer la crida a xiular l'himne espanyol. Estem davant d’una efectivitat només comparable a la demostrada quan els documents d’impugnació sortien en direcció al Tribunal Constitucional quasi al mateix temps que des de Catalunya es convocava la consulta del 9N en les seves diferents variants.

I tot això amb l’inestimable suport del sindicat “Manos Limpias”, -sempre a punt per empastifar qualsevol cosa que faci ferum de català- que ha denunciat davant el fiscal general de l'Estat i el Comitè Espanyol de Disciplina Esportiva el que consideren "ultratges a Espanya i a les institucions de l'Estat” ignorant que, l’any 2009, l’Audiència Nacional ja va arxivar una querella per ultratges a Espanya presentada per la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES) per una xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic, en considerar que no era constitutiva de delicte. La història es repeteix, i cada vegada amb cicles més curts.

Començarem a anar millor el dia que qui governi a Espanya vegi en una xiulada un exercici de llibertat d’expressió, una queixa expressada per milers de persones que aprofiten el ressò mediàtic d’un esdeveniment per mostrar el seu rebuig a una realitat que desaproven. Un govern que no el preocupi si xiulen, sinó, per què xiulen.

Però és evident que no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir, i que tornarem a sentir la Cospedal de torn proposant evacuar l’estadi si algú xiula l’himne espanyol. Amb el PP al govern, mai no ens faltaran motius per seguir xiulant.

Publicat a Tribuna.cat