“Se podran ausentar o no; eso es lo de menos”

Ara fa uns dies que el portaveu del Govern, Francesc Homs, durant la seva habitual compareixença posterior al Consell Executiu, es va referir a l’actitud del ministre d’Hisenda, Cristòbal Montoro, amb un qualificatiu poc adequat.

És cert que un home de la seva posició ha de ser extremadament exquisit a l’hora d’expressar-se – com ho és sempre-. Però no hem d’oblidar que darrera del càrrec hi ha la persona. I encara diria més; un català que viu i pateix les relacions amb Espanya des d’una posició presumptament privilegiada. Vist així, i en el context actual, qui no pot fer la vista grossa?

Ser el portaveu del Govern de Catalunya en els temps que corren, ha de ser francament una tasca titànica.

El dilluns 31 de juliol, vam poder veure com Mariano Rajoy cridava a “someten” als seus barons, per adoctrinar-los i preparar-los per la trobada prevista per vint-i-quatre hores després; el Consell de Política Fiscal i Financera. Com diria “aquell”, es tractava de deixar-ho tot “atado y bien atado”. Tant se val el que pensin els “altres”, nosaltres ja hem decidit.

El conseller Mas-Colell no va assistir a la trobada. No calia viatjar a la capital del Reino per assistir a un monòleg propi del Club de la Comedia protagonitzat per l’incansable Montoro. Això ho podíem veure per televisió. I prou que ho vam veure. I prou que vam sentir com deia allò de “hay que cumplir la ley. Se podran ausentar o no, eso es lo de menos”. I si encara quedava alguna ferida per furgar, al dia següent la Brunete mediàtica desplegava tot el seu potencial omplint les portades dels diaris amb retrets a Catalunya assenyalant cap a baix amb el dit com el Cèsar dictant sentencia a la fi d’una lluita de gladiadors al circ romà.

I aquest és, només, un capítol més dels que s’han succeït – i segurament se seguiran succeint- des que el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la proposta de Pacte Fiscal. Sembla com si aquells que van filtrar la trobada de Carod Rovira amb ETA al sud de França s’hagin tornat a posar en marxa, com fan cada vegada que Catalunya treu la maleta de sota el llit.

A la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera Catalunya no hi tenia ni cadira ni bandera, ni falta que li feia perquè; si hi anem o no, “es lo de menos”. I encara hi ha qui li sorprèn que en Francesc Homs perdi les formes?

Sentir les ultimes referencies sobre Catalunya del ministre Montoro ens recorda allò de “treballa molt, dóna’m els calers, i jo et protegiré”. Com se’n diu d’això...?

HI HA MASSA POLÍTICS A ESPANYA?

En les darreres setmanes està circulant per les xarxes socials una mentida mal intencionada, que a força de repetir-la alguns es creuen que és veritat. El titular de la noticia és si fa no fa “Alemanya 80 milions d’habitants, 175.000 polítics. Espanya 40 milions, 450.000 polítics” La noticia ja m’ha arribat 3 vegades, i entre els que l’han repicat en alguna xarxa social, em consta que un és militant d’un partit de l’arc parlamentari.

La primera vegada, la notícia em va sorprendre. La segona vegada em va obligar a buscar les dades reals. I les dades reals és que a Espanya hi ha 68.600 regidors. No vull afinar sobre quins d’aquests cobren el suficient per viure de la política. Per exemple a Calella, de 17 regidors, 7 tindrien un sou o dietes o despeses de representació que els faria mileuristes, 9 cobren a l’entorn de 150 euros al mes, i jo com Alcaldessa, que no cobro de l’ajuntament ni dietes. Podríem parlar així mateix dels ajuntaments propers, i per tant, ens trobaríem que com a molt, a l’entorn del 50% dels regidors d’Espanya podríem dir que estarien en condicions de viure o sobreviure amb les retribucions municipals. És doncs una prebenda ser regidor o polític?

Ara em queda la feina de buscar 390.000 polítics més, i la veritat és que no em surten els números. No cal que parlem ni de diputacions ni de Consells comarcals, doncs per ser-ho és condició indispensable ser regidor. Si els sumem estaríem duplicant. Podem sumar Diputats i Senadors, 350 més 265, Ministres, secretaris d’estats, caps de gabinet, directors generals, etc. Si voleu en posem 100 per cada ministeri, que no hi són. Podem sumar com a màxim 1.500 o 2.000 persones més.

La nostra Generalitat, entre diputats, consellers, secretaris generals, directors generals, caps de gabinet, assessors, etc, (mireu la Vanguardia de 22.07.2012) no arribaríem a 500 persones. Posem mil, i si comptem totes les CC.AA, no passaríem dels 15.000. Per tant, en prou feines a Espanya arribaríem als 90.000 polítics.

Quin interès hi ha doncs en parlar de 450.000? És una mentida sense mala intenció? Qui hi ha darrera de la difusió d’aquestes intoxicades?

La crisi econòmica està provocant molt de dolor. Les modificacions en els sistemes de prestació d’alguns serveis socials bàsics, les retallades en d’altres serveis, i no ho oblidem, bàsicament la situació d’atur que arriba a quasi 1 de cada quatre persones en edat de treballar, generen sensacions i emocions negatives, frustracions diverses i un malestar creixent.

Però els que som radicalment democràtics hem de defensar que no hi ha vida fora de la política i la democràcia. L'única alternativa al sistema democràtic és el feixisme i la dictadura.

En aquesta situació, més que mesures populistes de rebaixar 50 diputats de la Comunidad de Madrid com proposa Esperanza Aguirre, o lluny de rebaixar un 30% de regidors, cal posar en valor la feina de tots els polítics. I cal, també fora del populisme i la demagògia, que tots els partits marquem unes línies que més enllà de la crítica política, no hauríem de traspassar mai. Per mi doncs, no hi ha masses polítics, hi ha - en alguns casos - pocs valors i convenciments ètics febles, dit això, compte, molt de compte amb el populisme i la demagògia que difonen i practiquen alguns.