Ara fa uns dies que el portaveu del Govern, Francesc Homs, durant la seva habitual compareixença posterior al Consell Executiu, es va referir a l’actitud del ministre d’Hisenda, Cristòbal Montoro, amb un qualificatiu poc adequat.
És cert que un home de la seva posició ha de ser extremadament exquisit a l’hora d’expressar-se – com ho és sempre-. Però no hem d’oblidar que darrera del càrrec hi ha la persona. I encara diria més; un català que viu i pateix les relacions amb Espanya des d’una posició presumptament privilegiada. Vist així, i en el context actual, qui no pot fer la vista grossa?
Ser el portaveu del Govern de Catalunya en els temps que corren, ha de ser francament una tasca titànica.
El dilluns 31 de juliol, vam poder veure com Mariano Rajoy cridava a “someten” als seus barons, per adoctrinar-los i preparar-los per la trobada prevista per vint-i-quatre hores després; el Consell de Política Fiscal i Financera. Com diria “aquell”, es tractava de deixar-ho tot “atado y bien atado”. Tant se val el que pensin els “altres”, nosaltres ja hem decidit.
El conseller Mas-Colell no va assistir a la trobada. No calia viatjar a la capital del Reino per assistir a un monòleg propi del Club de la Comedia protagonitzat per l’incansable Montoro. Això ho podíem veure per televisió. I prou que ho vam veure. I prou que vam sentir com deia allò de “hay que cumplir la ley. Se podran ausentar o no, eso es lo de menos”. I si encara quedava alguna ferida per furgar, al dia següent la Brunete mediàtica desplegava tot el seu potencial omplint les portades dels diaris amb retrets a Catalunya assenyalant cap a baix amb el dit com el Cèsar dictant sentencia a la fi d’una lluita de gladiadors al circ romà.
I aquest és, només, un capítol més dels que s’han succeït – i segurament se seguiran succeint- des que el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la proposta de Pacte Fiscal. Sembla com si aquells que van filtrar la trobada de Carod Rovira amb ETA al sud de França s’hagin tornat a posar en marxa, com fan cada vegada que Catalunya treu la maleta de sota el llit.
A la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera Catalunya no hi tenia ni cadira ni bandera, ni falta que li feia perquè; si hi anem o no, “es lo de menos”. I encara hi ha qui li sorprèn que en Francesc Homs perdi les formes?
Sentir les ultimes referencies sobre Catalunya del ministre Montoro ens recorda allò de “treballa molt, dóna’m els calers, i jo et protegiré”. Com se’n diu d’això...?