Acaba una setmana que va començar bé, molt bé. Evidentment no em
refereixo al fet de veure el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau
asseguts el banc dels acusats, sinó a veure 40.000 persones a les portes del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) mostrant el suport i l’agraïment a qui
es cridat a judici per haver posat les urnes, veient-se menystingudes per
personatges com el ministre Català titllant l’acte de “numeret” o el líder del
Partit Popular Català, Xavier Garcia Albiol, qualificant-lo de “romeria” en una
actitud de menysteniment intolerable... El poble, sense por, contra l’Estat de
les imposicions i la submissió autonòmica. No em digueu que aquesta setmana no
va començar be.
L’Estat de Rajoy i Santamaria, de Rivera i Diaz, d’Arrimadas i
Albiol, ens ha volgut esclafar amb l’”Operació Catalunya” i l’enverinada
“Operació Diàleg”, i s’ha trobat amb una resposta que no sap com gestionar;
l’”Operació Democràcia”.
Al món no li ha passat per alt el que ha passat aquests dies a
Catalunya. Un judici d’aquestes característiques és impropi de l’Europa del
segle XXI. Seria fàcil tenir la temptació de comparar aquest procés amb el
judici sumaríssim que va comportar l’afusellament del president Companys, i
segurament molts ens acusarien d’exagerats i alarmistes, no sense raó. I,
alerta, no oblidem que un dels homes de forts del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez,
va dir sense la mes mínima vergonya que “Artur Mas necesita un fusilamiento”. Però
és que al Madrid més profund, al racó més fosc de les clavegueres que acullen
la part més rància del que s’ha vingut a anomenar “Brunette Mediàtica”, Luis
Maria Anson no va dubtar en acabar un article d’opinió al diari El Mundo amb la
desafortunada frase “Estremece pensar que puedan
caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España”. Si no fos
per la gravetat d’aquesta reflexió, seria moment d’embut al cap i espanta-sogres.
Fa mal veure com aquells que pensàvem que s’havien quedat transició
enllà, tornen per demostrar-nos que, no només no han marxat, sinó que mantenen
viva aquella actitud de defensar allò que creuen seu per dret de conquesta per
qualsevol via, fabricant proves falses, a cop de titular de la premsa amiga,
enviant la Guardia Civil a registrar edificis i despatxos a la recerca de no se
sap ben be que, embargant els comptes de les entitats sobiranistes o portant a
judici qualsevol que defensi un model d’estat que no sigui el seu.
Ho va dir el president Puigdemont, “la democràcia a Espanya ha
emmalaltit”. La seva és una malaltia obsessiva compulsiva basada en una
desfasada “unidad nacional” en nom de la sacrosanta “Constitución”. Quina
diferencia amb aquesta malaltia nostra que ens fa sentir, com diria l’amic
Llach, “malalt d’amor pel meu país”.