Sempre m’ha resultat curiós com l’aforament d’un espai destinat, en principi, a acollir esdeveniments esportius, s’ha convertit en una eina practica per mesurar quanta gent hi havia aquí o allà. Quan ens diuen “hauria omplert tres Sant Jordis”, ens volen dir que hi havia més de 50.000 persones. Quan ens diuen que omplirien el Camp Nou, vol dir que hi havia prop de 100.000 persones.
90.000 persones son les que el dissabte 29 de juny van omplir el Camp Nou, l’espai on 28 anys abans -amb una democràcia en bolquers- Lluis Llach va celebrar un concert històric que no oblidarem mai aquells que hi vam ser.
Dissabte en Lluis Llach hi va ser, si, però aquesta vegada no era el protagonista (o no ho hauria d’haver estat). Aquesta vegada, la protagonista era la nació catalana.
No, no penseu que utilitzo el terme nació amb voluntat de fer palesa la meva condició de nacionalista, no. Ho faig recordant la definició que en va fer el filòsof italià Giuseppe Mazzini allà al 1850; “Una nació és l’associació de tots els homes que, agrupats per llengua, per certes condicions geogràfiques o pel paper desenvolupat en la història, reconeixen un mateix principi i marxen, sota l’impuls d’un dret unificat, a la conquesta d’un mateix objectiu definit”. Això és el que vam poder veure dissabte passat al Camp nou; una nació.
90.000 persones demostrant la seva voluntat de seguir “tossudament alçats”, dient en veu alta –a qui ho vulgui escoltar- que aquest procés no te camí de tornada. 90.000 persones a les que hem de sumar les que no van poder assistir al Camp Nou i van seguir l’esdeveniment a través del televisor. TV3 va obtenir un 33% de “share”. Un de cada tres televisors que a aquella hora estava connectat a Catalunya, estava mostrant el “Concert per la Llibertat”. En moments de màxima audiència, més d’un milió de persones seguien el concert a través de TV3. Quasi tantes com a la manifestació de l’11S. Un milió llarg de catalans, “tossudament alçats”.
Un cop més, Catalunya, la seva gent, va saber demostrar que civisme i reivindicació poden anar agafats de la ma. Que tenim pressa, si, i paciència també. A límit, potser. Però seguim, “tossudament alçats”.
Durant les hores posteriors al concert, l’Espanya de sempre, la del Constitucional de puros i toros, de “Lapao” i Constitución inamovible, la de la “caverna mediàtica” i el “no” per sistema, aquella de Wert i del “ressuscitat” Aznar, demostrava, un cop més, que no entén res.
Recordant els moments viscuts dissabte passat al Camp Nou, em tornen a la memòria les sabies paraules de Joan Maragall: “Sobretot, demaneu la lluna, amics meus, des d’aquest vostre recinte d’Ideal: i no tingueu cap dubte, la lluna anirà venint. Al principi la gent se’n riurà de vosaltres: la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible, se’n riuran de vosaltres. Però quina diferència! Quin riure! Un riure trist, un riure buit, un riure impotent... I mentrestant la lluna començarà a acostar-se”.