La distancia amb que alguns ens mirem aquells llunyans anys d’escola, no impedeix que encara recordem com eren aquells temps d’”anar a estudi a aprendre de lletra”, en que els mètodes per fer-nos anar “rectes” poc tenien a veure amb els procediments actuals. Qui no recorda les situacions generades pel trapella de la classe que, en alguna de les seves malifetes, aconseguia que tots paguéssim els plats trencats quedant-nos a classe a l’hora del pati. Tots, fins i tot el mestre, sabíem que la malifeta era d’un, però l’acabàvem pagant tots.
Com si d’aquells temps d’infantesa es tractés, avui, la societat, en el paper de mestre, castiga la classe política a través de les enquestes, senyalant als polítics com un dels principals problemes del país; tots castigats sense pati.
Dimecres passat el president Mas va convocar el que s’ha anomenat “cimera anticorrupció”, amb l’objectiu de trobar formules que donin resposta a l’actual situació generada per l’acumulació de presumptes casos de corrupció. I va ser en sortir d’aquella trobada que va fer referencia a un article de Daniel Innerarity publicat a El Pais dies enrere; “Elogio y desprecio de la clase política”.
Daniel Innerarity és catedràtic de Filosofia Política i Social, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i professor visitant en el Robert Schuman Centre for Advanced Studies de l’Institut Europeu de Florència. Membre del Consell d'Universitats, a proposta del Senat, ha publicat més d'una dotzena de llibres i assajos polítics.
Les reflexions d’Innerarity haurien de ser d’obligada lectura per a tots aquells que no saben com interpretar una situació en que un titular de diari pesa més que una condemna judicial. Uns temps en que una imputació mereix titulars de mides XXL, i una absolució, en el millor dels casos, es llegeix en un breu ubicat discretament al costat d’un anunci del “Mes del creuer”.
Diu Innerarity; ¿Hay algo peor que la mala política? Si, su ausencia, la mentalidad antipolítica, con la que se desvanecerían los deseos de quienes no tienen otra esperanza que la política porque no son poderosos en otros ámbitos. En un mundo sin política nos ahorraríamos algunos sueldos y algunos espectáculos bochornosos, pero perderían la representación de sus intereses y sus aspiraciones de igualdad quienes no tienen otro medio de hacerse valer. ¿Que a pesar de la política no les va demasiado bien? Pensemos cuál sería su destino si ni siquiera pudieran contar con una articulación política de sus derechos.
És evident que, ni tots els polítics son corruptes, ni tots els corruptes son polítics. I no hauríem d’oblidar la figura del “corruptor”, que sempre ocupa un lloc discret, quasi invisible, en aquest escenari convuls. Segur que tots –polítics, periodistes i ciutadans en general- ho podem fer millor.
Tal com va dir Benjamin Franklin, redactor de la Declaració d'Independència i la constitució nord-americanes; “la honestedat, és la millor política”.
Com si d’aquells temps d’infantesa es tractés, avui, la societat, en el paper de mestre, castiga la classe política a través de les enquestes, senyalant als polítics com un dels principals problemes del país; tots castigats sense pati.
Dimecres passat el president Mas va convocar el que s’ha anomenat “cimera anticorrupció”, amb l’objectiu de trobar formules que donin resposta a l’actual situació generada per l’acumulació de presumptes casos de corrupció. I va ser en sortir d’aquella trobada que va fer referencia a un article de Daniel Innerarity publicat a El Pais dies enrere; “Elogio y desprecio de la clase política”.
Daniel Innerarity és catedràtic de Filosofia Política i Social, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i professor visitant en el Robert Schuman Centre for Advanced Studies de l’Institut Europeu de Florència. Membre del Consell d'Universitats, a proposta del Senat, ha publicat més d'una dotzena de llibres i assajos polítics.
Les reflexions d’Innerarity haurien de ser d’obligada lectura per a tots aquells que no saben com interpretar una situació en que un titular de diari pesa més que una condemna judicial. Uns temps en que una imputació mereix titulars de mides XXL, i una absolució, en el millor dels casos, es llegeix en un breu ubicat discretament al costat d’un anunci del “Mes del creuer”.
Diu Innerarity; ¿Hay algo peor que la mala política? Si, su ausencia, la mentalidad antipolítica, con la que se desvanecerían los deseos de quienes no tienen otra esperanza que la política porque no son poderosos en otros ámbitos. En un mundo sin política nos ahorraríamos algunos sueldos y algunos espectáculos bochornosos, pero perderían la representación de sus intereses y sus aspiraciones de igualdad quienes no tienen otro medio de hacerse valer. ¿Que a pesar de la política no les va demasiado bien? Pensemos cuál sería su destino si ni siquiera pudieran contar con una articulación política de sus derechos.
És evident que, ni tots els polítics son corruptes, ni tots els corruptes son polítics. I no hauríem d’oblidar la figura del “corruptor”, que sempre ocupa un lloc discret, quasi invisible, en aquest escenari convuls. Segur que tots –polítics, periodistes i ciutadans en general- ho podem fer millor.
Tal com va dir Benjamin Franklin, redactor de la Declaració d'Independència i la constitució nord-americanes; “la honestedat, és la millor política”.