La setmana que ara comença em fa sentir aquella sensació que tots hem tingut alguna vegada quan, després de la pluja, l’olor de terra mullada i l’arc de Sant Martí ens indiquen que la tempesta ha passat i que el cel és a punt de deixar-nos veure el seu blau més intens. Ha estat tanta la intensitat informativa que ha generat la setmana del primer debat parlamentari de la legislatura, que molts encara estem “processant” tot el que hem viscut.
Després de dia i mig de debat en que els contraris a un referèndum parlaven del problema i els partidaris al referèndum parlaven de la solució, sentir la veu de la presidenta del Parlament de Catalunya pronunciant el resultat de la votació de la “Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya” va provocar molt més que un llarg aplaudiment dels presents a l’hemicicle. En poc més de tres minuts, pel cap de molts catalans i catalanes van passar els records de pares, avis, oncles... generacions i generacions de catalans que havien somiat amb aquest moment del qual ara, nosaltres, n’hem estat testimonis privilegiats. I em consta, també, que van ser moltes les llàgrimes furtives que l’emoció va fer rodolar per la cara de molts dels que en aquell moment seguien el debat per ràdio o per televisió.
Fins a aquest moment històric s’hi ha arribat gràcies a la feina constant i no sempre fàcil, de desenes i desenes de persones, sovint anònimes, que han sabut seure al voltant d’una taula, de vegades amb discreció malaltissa, per trobar punts de coincidència i per foragitar les diferencies entre les forces polítiques disposades a donar aquest pas. Hores i hores de negociació que ens han permès arribar a fer realitat aquest punt i a part en la història de Catalunya. Un punt d’inflexió que alguns no han tardat en rubricar amb gestos prou simbòlics. L’abandonament de l’hemicicle per part dels diputats del Partit Popular tot just conegut el resultat de la votació i el gest de resistència mostrat pels cinc diputats socialistes que van mantenir fidelitat als seus principis per damunt de les directrius que el partit els dictava desde Madrid (o des d’Esplugues), en son una bona mostra.
Avui, més que mai, els catalans sortim al carrer convençuts de que, ara si, aquest procés és irreversible. Que res podrà impedir que els ciutadans d’aquest país tinguem l’oportunitat de demostrar que no hi ha constitució que s’imposi a la democràcia. Que els governants espanyols han de fer un esforç per entendre que aquella constitució que ens va conduir cap a la democràcia, no pot ser la mateixa constitució que ara serveixi de pretext per impedir un exercici tant democràtic com dipositar un vot en una urna, tant si és un si, com si és un no. Que un referèndum només serà il·legal, si el govern espanyol el prohibeix.
Tothom a bord. Salpem!
Després de dia i mig de debat en que els contraris a un referèndum parlaven del problema i els partidaris al referèndum parlaven de la solució, sentir la veu de la presidenta del Parlament de Catalunya pronunciant el resultat de la votació de la “Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya” va provocar molt més que un llarg aplaudiment dels presents a l’hemicicle. En poc més de tres minuts, pel cap de molts catalans i catalanes van passar els records de pares, avis, oncles... generacions i generacions de catalans que havien somiat amb aquest moment del qual ara, nosaltres, n’hem estat testimonis privilegiats. I em consta, també, que van ser moltes les llàgrimes furtives que l’emoció va fer rodolar per la cara de molts dels que en aquell moment seguien el debat per ràdio o per televisió.
Fins a aquest moment històric s’hi ha arribat gràcies a la feina constant i no sempre fàcil, de desenes i desenes de persones, sovint anònimes, que han sabut seure al voltant d’una taula, de vegades amb discreció malaltissa, per trobar punts de coincidència i per foragitar les diferencies entre les forces polítiques disposades a donar aquest pas. Hores i hores de negociació que ens han permès arribar a fer realitat aquest punt i a part en la història de Catalunya. Un punt d’inflexió que alguns no han tardat en rubricar amb gestos prou simbòlics. L’abandonament de l’hemicicle per part dels diputats del Partit Popular tot just conegut el resultat de la votació i el gest de resistència mostrat pels cinc diputats socialistes que van mantenir fidelitat als seus principis per damunt de les directrius que el partit els dictava desde Madrid (o des d’Esplugues), en son una bona mostra.
Avui, més que mai, els catalans sortim al carrer convençuts de que, ara si, aquest procés és irreversible. Que res podrà impedir que els ciutadans d’aquest país tinguem l’oportunitat de demostrar que no hi ha constitució que s’imposi a la democràcia. Que els governants espanyols han de fer un esforç per entendre que aquella constitució que ens va conduir cap a la democràcia, no pot ser la mateixa constitució que ara serveixi de pretext per impedir un exercici tant democràtic com dipositar un vot en una urna, tant si és un si, com si és un no. Que un referèndum només serà il·legal, si el govern espanyol el prohibeix.
Tothom a bord. Salpem!