En aquesta diada en que les lletres prenen un protagonisme indiscutible, que les paraules puguin perdre el seu sentit ja es, de per si, motiu de tristor. Però el que no ens podem permetre és la banalització dels sentiments a que es refereixen.
La sobreexplotada utilització per part d’actors i guionistes al servei del “ji, ji... ja, ja...”, de la ja popular frase pronunciada pel president Mas en el vídeo de campanya de les últimes eleccions catalanes, còmicament “expropiada” per l’actor Bruno Oro totes les nits de dijous a TV3, fa que en moltes ocasions oblidem el veritable significat d’aquestes set lletres; “il·lusió”.
Segons el diccionari, il·lusió és l’”alegría, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable”. Aquesta seria la definició del sentiment que, avui, compartim molts calellencs.
Mentre les grans cadenes privades de televisió es fusionen buscant la seva viabilitat, al País Valencià esperen el dia en que podran tornar a veure TV3 i el Consell d’Administració de Ràdio Televisió Espanyola es veu mancat de capacitat de gestió pel bloqueig en la renovació dels seus consellers, Calella, amb una envejable modèstia, veu renéixer la seva històrica televisió, aquesta vegada, a Internet.
Mentre les grans cadenes privades de televisió es fusionen buscant la seva viabilitat, al País Valencià esperen el dia en que podran tornar a veure TV3 i el Consell d’Administració de Ràdio Televisió Espanyola es veu mancat de capacitat de gestió pel bloqueig en la renovació dels seus consellers, Calella, amb una envejable modèstia, veu renéixer la seva històrica televisió, aquesta vegada, a Internet.
Res més lluny de la meva intenció estaria el jutjar als responsables d’impulsar la desapareguda M2TV. El veritable fracàs hauria estat el no haver-ho intentat. Però, afortunadament, la fi d’un projecte ha suposat l’inici d’un de nou, amb il·lusions renovades i amb el desig de recuperar un canal de televisió que molts van creure mort.
Calella TV torna a ser una realitat. Aquesta vegada amb un format que, provablement, els malaurats i mai prou admirats Rafael Carpinell i Jaume Riera no acabarien d’entendre, però que la joventut dels actuals treballadors de Ràdio Calella Televisió ha entès des d’un primer moment i que, en un acte de responsabilitat i saber fer, en un context del tot desfavorable, han tornat a Calella la seva televisió. A tots ells, el meu agraïment més sincer. Un agraïment que estic segura que és compartit per la resta de calellencs, amb il·lusió.