Aquesta és una d’aquelles setmanes en que llegir la premsa requereix dotar-se d’una dosi important de sentit comú i de paciència. No és una sensació que ens vingui de nou, -m’atreviria a dir-, des del dia en que l’Estatut de Catalunya va sortir apedaçat d’un Tribunal Constitucional de constitucionalitat dubtosa.
Després de la llarga espera que ha suposat l’arribada de les eleccions d’Andalusia i d’Astúries, finalment el President Rajoy ha gosat presentar al país uns Pressupostos Generals de l’Estat que redueixen en un 37,6% el pressupost per a inversions en una comunitat que, contra pronòstic, ha deixat Javier Arenas fora de joc.
Aquesta consideració que molts podrien qualificar com a demagògica, contrasta amb l’increment de la dotació per a inversions d’un 15% per a Euskadi i d’un 9% per a Galicia, on en menys d’un any tindran eleccions autonòmiques. Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Però, és evident que on més es revolta el sentiment nacionalista dels qui com jo s’estimen aquest país petit, és en el fet de corroborar el cop mortal que el govern del Partit Popular ha donat al nostre retallat Estatut i al nostre autogovern. Ni rastre del deute de 759ME pendents des de l’any 2008. Ni rastre dels 219ME pendents des de l’any 2009 i que el mateix Rajoy s’havia compromès a liquidar aquest any. Ni rastre dels diners que haurien de permetre posar fil a l’agulla al corredor del mediterrani. Ja se sap, si no hi ha corredor central, el corredor mediterrani no és prioritari. I de propina, una reducció en el pressupost d’Inversions per a Catalunya de, ni més ni menys, que un 45%. Una reducció que consolidada entre el 2010 i el 2012, ens dona el poc menys que esperpèntic percentatge d’un 61,3%.
En moments com aquest em venen al cap les paraules que el President Pujol va dir a Jordi Evole durant l’entrevista al programa Salvados de La Sexta; “no tinc arguments per contradir als independentistes”. Només em queda plegar el diari, arremangar-me les mànigues i pensar com ho puc fer per que el meu país, el nostre país petit, segueixi dempeus davant d’una altre envestida d’un Estat que no entén que –com diu la cançó- “caminem per poder ser, i volem ser per caminar”.
