No fa gaires dies, el president Mas advertia que la convocatòria de les eleccions generals no ha de ser vist com un problema pels ciutadans sinó com una oportunitat. En d'altres paraules, que cal que prenguem aquests comicis amb “normalitat” democràtica; per tots és conegut que a l'estat espanyol una convocatòria d'eleccions suposa la paralització d'un bon nombre de decisions a tots els nivells de les administracions públiques i, fins i tot, en l'àmbit de les empreses privades. Tot el contrari de diversos veïns europeus que afronten amb força quietud una convocatòria electoral i les seves campanyes són discretíssimes, en comparació a les nostres.
És aquesta la intenció d'Alfredo Pérez Rubalcaba? El candidat del PSOE a la presidència del govern ha anunciat la seva intenció de reobrir el debat de la reforma constitucional i ha apuntat dos àmbits: la modificació del sistema electoral per fer-lo més proporcional i pròxim amb el ciutadà; i l'adaptació del Senat a l'estat autonòmic.
D'entrada, aquestes dues proposicions haurien de ser ben rebudes per totes les persones que se senten preocupades per la qualitat democràtica de l'estat. Però en política de bones i ambigües proposicions n'està l'infern ple. Quins serà l'abast de la proposta d'en Rubalcaba, que diu voler satisfer la sensibilitat dels assemblearis del 15M i voler també comptar amb el PP? Tal vegada es tracti d'unes propostes-trampa de manera que el PP no pugui acceptar-les i guanyar crèdit a l'esquerra del PSOE.
Pel que fa al PP, ja sabem el full de ruta , més Espanya, més centralismes, més conservadurisme ranci , però també cal estar alerta i exigir al PSOE, i també al PSC, que aclareixin quina és l'agenda oculta de la reforma electoral proposada. Vivim una onada neocentralista a quina no està exempta el conjunt de l'esquerra espanyola. PP, PSOE i IU poden posar-se d'acord per fer una llei que redueixi fins a l'exclusió, la representació política de Catalunya a les Corts Generals i restar, d'aquesta manera, el paper moderador i progressista de CiU en la política espanyola; un exemple proper és com els partits valencianistes són exclosos per la llei electoral de les Corts Valencianes mentre tenen una àmplia representació política als ajuntaments. També cal que es posi davant de l'opinió pública quin és el full de ruta del Senat i, si un cop reformat, passarà a ser una cambra legislativa decisiva i no de simple segona lectura.
Desconfiem dels reformadors que són arbitraris. Desconfiem de qui ens demana als catalans doblar els sacrificis econòmics mentre que els governs autonòmics de la seva responsabilitat ajornen sine die els ajustos econòmics que reclama el moment actual. Desconfiem dels bons propòsits que s'insinuen i mai no s'expliquen.
