Amb la constitució del consells comarcals haurem completat un cicle de renovació de les institucions locals i supramunicipals que es va encetar amb les eleccions del mes de maig.
Molts dels nous equips es trobaren descobriran per primer cop la realitat de la crisi econòmica dins de l’ajuntament de la seva població. En aquests dies estem llegim noticies sobre ajuntaments que estan pràcticament a punt de la fallida; aquesta situació no és la tònica general però si que és cert la majoria dels consistoris té dificultats econòmiques de major o menor magnitud.
La urgència per solucionar els problemes del dia a dia no ha de deixar de banda una reflexió que es fa molt necessària: com és que s’ha arribat a aquesta situació dins de les corporacions? La resposta no pot ser ni ràpida ni partidista; tot el contrari. Però cal una resposta. Primer, per responsabilitat davant dels ciutadans, encara més si cal demanar-los que assumeixin ajustos de serveix; segon, per evitar en un futur que es tornin a repetir aquestes situacions.
Aquesta reflexió municipalista haurà de ser col·lectiva, de país, incloent les administracions i els administrats, transcendint les posicions partidistes, els particularismes i els personalismes; però, sobretot, haurà de ser profundament honesta, de catarsi, assumint els errors i destacant els encerts com a bones pràctiques a seguir.
És evident que la qüestió principal que cal abordar és el finançament dels municipis per part de l’Estat. És un debat obert a l’estat però caldria una posició comuna catalana alhora d’afrontar el nou finançament dels ajuntaments. El govern central és el principal responsable de la manca de recursos econòmics municipals. És una qüestió històrica; tant PP com PSOE parlen d’aquest temes en els seus programes electorals, però mai l’afronten de manera decidida quan ja són al poder.
Però un augment en els recursos financers no és suficient per abastar la crisi econòmica, i en certa manera institucionals, dels consistoris. Cal avaluar també quins són els serveis que estan oferint al ciutadans, quin els pertoquen i quins, per suplir mancances d’altres administracions, s’han anat assolint sense rebre dotacions pressupostàries necessàries. Caldria veure també quines competències han centrifugat de manera intencionada les administracions cap el municipis sense dotar-les de recursos. La llei de la dependència en seria un bon exemple. Cal trobar el punt d’equilibri entre les prestacions que ens asseguren els valors de la solidaritat i la coherència socials i quines no són pròpies i no promouen aquest valors.
Un altre punt important es revisar com funcionen els ajuntaments com a organitzacions, els seus procediments i les seves rutines. Caldria definir ja d’una vegada les diferències entre les funcions polítiques, les de gestió i les tècniques. Ara absolutament confuses a nivell legal.
Aquest són alguns del punts que han de ser presents dins d’un debat sobre el futur i la viabilitat de les actuals estructures municipals. En tot cas, el prioritari és encetar el debat i mantenir-lo, tot i les pressions de la gestió diària, d’altra manera estarem condemnats a repetir errors i allargar aquesta crisi.
