Aquest dijous, el Senat ha donat llum verda a la Lei Organica para la
Mejora de la Calidad
Educativa (LOMCE) o, com la coneixem tots, la “Llei Wert ”. Aquella
llei que per a molts representa la joia de la corona de la FAES, aquell
laboratori d’idees del Partit Popular capitanejat per l’incombustible José
Maria Aznar .
La LOMCE ha començat a caminar implacable impulsada per 136
vots a favor, 81 en contra i 3 abstencions. La majoria absoluta del Partit
Popular ha tornat a esclafar la minoria immensa de la cambra, fent oïdes sordes
a les gens despreciables 900 esmenes parcials presentades. Aprovar amb aquesta
falta de sensibilitat una llei reguladora d’una qüestió cabdal per les
societats com és l’ensenyament, no es pot considerar una victòria sinó, més
aviat, una imposició.
La d’aquest dijous seria una votació perduda més, si no fos
perquè ens hi juguem l’educació dels nostres fills, aquells de qui depèn el
futur del nostre país, i sobre els que alguns no amaguen les seves ànsies
d’”espanyolitzar”.
La que pretén ser una llei destinada a millorar la qualitat
educativa s’ha aprovat en un entorn gens educatiu. No és gens educatiu imposar
una llei en contra de tothom, sense construir consensos. No és gens educatiu
trencar unilateralment el marc competencial pactat durant trenta anys. No és
gens educatiu transmetre la idea de que cal controlar els mestres des del poder
polític. No és gens educatiu trencar una convivència lingüística que funciona a
Catalunya.
S’ha volgut transmetre la idea de que estem davant d’una
reforma, però no pot ser considerada reforma una llei que la majoria de forces
polítiques s’han compromès a derogar tant bon punt sigui possible.
Hi pot haver reforma quan aquells que l’han d’aplicar -els
docents- s’hi han mostrat radicalment en contra? Quan les famílies hi estan
obertament en contra?
Vistes les reaccions que aquesta reforma ha provocat des de
diversos sectors, estic convençuda de que la LOMCE està condemnada al fracàs
des d’un bon començament. No perquè així ho creiem aquells que portem mesos
reclamant desde les institucions que s’aturi .
El destí ha volgut que aquesta llei coincidís amb el
simbòlic 20N. El mateix destí que ha volgut que aquesta llei inicií el seu camí
de tornada cap a la cambra baixa el dia en que commemorem l’assassinat del
president Kennedy, l’home que va pronunciar la frase; “el conformisme és el
carceller de la llibertat i del creixement”. I perquè volem ser lliures, i
perquè volem créixer com a nació, a CiU no ens conformarem amb acceptar els
designis d’una majoria absoluta mal entesa.
